Peatges no, més trens

Quan quasi encara no hem pogut passar per les autopistes amortitzades, des de fa dos dies circula encara més el mantra dels qui defensen que retornin els peatges: “Qui contamina, paga” i “El pagament just és per ús de la via”. No són innovacions argumentals del govern espanyol, sinó de la UE. Pels temors de la repercussió electoral, Mariano Rajoy va declinar estendre el pagament a les autovies espanyoles i allargar més les concessions. Alhora creava una empresa pública per compensar les constructores i gestionar els milers de milions en actius tòxics d’una operació especulativa de gran volada, les radials de Madrid. Al rebuf dels fons Next Generation, Sánchez s’ha compromès amb la UE a enllestir el nou sistema l’any vinent. Alhora, manté sense complexos la negativa a traspassar l’AP-2 i l’AP-7 a Catalunya. El 2019, i encara en concessió fins al 2026, es traspassava l’AP-68 sense problemes a Euskadi, que descompta 2 milions anuals del concert i ja té tota la xarxa de carreteres en titularitat.

La música que sona per al 2024 és la voluntat de perpetuació del greuge territorial, que perjudica els ciutadans i les empreses. Implantar nous peatges no afavorirà la transició ecològica, perquè manté la prioritat en camions i cotxes. El problema és que a bona part de Catalunya no tenen cap alternativa. Els peatges no són justos ni socialment ni territorialment. El gran absent de forma interessada d’aquest debat és la urgència de la millora del transport públic, noves xarxes ferroviàries de mercaderies i ciutadans que vertebrin i equilibrin un país més sostenible.