Tribuna
Babaus i Somiatruites
En un moment en què gairebé totes les noves ambientals que ens arriben van de dolentes a terribles, en rebem dues d’extremament positives. La primera ens arriba a través del documental Or Verd (Green Gold) de John Liu. Liu va presenciar la transformació que uns enginyers xinesos varen aconseguir en un territori xinès de la mida d’Holanda, que va passar de desert pur i dur a estar regenerat completament i ser un oasi verdejant. La magnitud de la transformació aconseguida, si es veuen les imatges de l’abans i el després, és simplement increïble. Abans de la regeneració, el territori presentava tots els problemes d’un territori degradat: la pastura constant de cabres que devorava qualsevol brot verd que emergia del terra, les aigües de pluja no es retenien a la terra i s’escolaven pendent avall erosionant el sòl, etcètera.
El motor principal de la transformació va consistir en deixar de torpedinar tots els esforços de la natura per regenerar-se i, de propina, donar-li un cop de mà addicional. Les mesures principals varen ser: no permetre als ramats pasturar, sinó mantenir-los tothora tancats en cledes, i plantar arbres als cims de tots els turons i muntanyes, fer terrasses als pendents de les muntanyes, i fer embassaments als seus peus, per tal de retenir el màxim d’aigua i impedir tant que es perdés com que continués l’erosió accelerada. Això va permetre que comencés a créixer l’herba i, amb l’herba i les seves arrels perennes, la comunitat microbacteriana dels sòls, que ara podia retenir més la humitat i alhora es veia protegida de l’exposició directa als rajos ultraviolats del sol. Amb això va començar un cicle virtuós d’acumulació de biomassa i de regeneració integral de l’ecosistema, inclosa la biodiversitat i la recàrrega dels aqüífers, en comptes d’un de reducció de biomassa i de degradació. Al cap de només tres anys, els canvis ja eren dramàtics. Un ingredient essencial d’aquest canvi varen ser les compensacions als ramaders perquè poguessin alimentar els seus ramats als tancats, així com la promesa que ells serien els beneficiaris dels fruits de la terra un cop regenerada. Ara, els nous ecosistemes regenerats i sostenibles els generen uns ingressos tres cops més alts. Or Verd també ens parla d’exemples similars a Ruanda, Etiòpia i Jordània. Tots ells són exemples de permacultura (“cultiu permanent”), que és una gestió de la terra que mira de copiar els arranjaments existents als ecosistemes naturals, entenent els ecosistemes com un tot integral, i que apareix en contraposició als mètodes agrícoles industrialitzats del món occidental.
La segona nova positiva ens arriba de Nova Zelanda, amb el documental Babaus i Somiatruites (Fools and Dreamers). Al documental aprenem com els esforços d’en Hugh Wilson han sigut capaços de revertir un paisatge degradat, que avui és la reserva natural de Hinewai, on només hi havia un 1% de bosc, i regenerar-lo completament, fent-lo tornar a tenir un bosc autòcton. La idea central d’aquest procés és la mateixa que al primer exemple: deixar de posar pals a les rodes dels esforços de la natura de regenerar-se i donar-li un petit cop de mà (una “gestió de mínima interferència”). I les eines per fer-ho també són similars a les d’abans, llevat de la més controvertida: utilitzar una planta invasora com a eina per accelerar i facilitar la recuperació. La planta en qüestió és la gatosa europea (gorse en anglès), que és una planta importada pels colons britànics per fer de tanca, que és extremament resilient i difícil d’erradicar, i que és objecte d’una lluita constant per part d’agricultors i ramaders.
Per això, quan Wilson va fer la seva proposta, tota la comunitat agrícola es va posar les mans al cap i va etiquetar Wilson de babau. Però la visió de Wilson era que la gatosa, amb el seu creixement accelerat, podia proporcionar, més ràpid que cap altra alternativa, una cobertura vegetal al que llavors era un terreny de pastura cobert només amb herbes. I amb aquesta cobertura, proporcionar ombra i protecció a espècies locals d’arbres que poguessin créixer a l’ombra. La genialitat de la proposta de Wilson era que la gatosa no pot sobreviure sense sol. I així, tan bon punt els arbres creixien per sobre de la gatosa, la seva ombra li era mortal, assegurant que la gatosa només tenia un rol protector temporal i que després era eliminada pels mateixos arbres que havia ajudat a créixer. El temps ha donat la raó a Wilson, i ara, 30 anys després, Hinawei gaudeix d’una regeneració total del seu bosc, els seus ecosistemes i la seva biodiversitat. Al documental, Wilson molt encertadament diu: “No hi ha cap persona que tota sola pugui resoldre el problema de la crisi climàtica. Per tant, tot el que l’univers espera de tu és que facis tot el que puguis.” L’èxit espaterrant de tots aquests exemples ens convida a sumar-nos-hi. Somiatruites del món, ara és l’hora!