La crisi climàtica no ho és tot

La crisi climàtica és una evidència ja tan irre­fu­ta­ble que els per­so­nat­ges cari­ca­tu­res­cos com Trump són els únics que la qüesti­o­nen. Compte, però, a fer-nos tram­pes al soli­tari i ara reduir-ho tot, o gai­rebé, a aquest únic argu­ment de culpa. Que l’escal­fa­ment glo­bal és i serà un fet deter­mi­nant en la mul­ti­pli­cació d’epi­so­dis mete­o­rològics greus, s’assu­meix i s’accepta. Alhora, però, no es pot obviar que esce­nes com les de l’Ebre tenen a veure, i molt, amb una manera atroç d’enten­dre l’urba­nisme al nos­tre país, que ha dut a cons­truir a tort i a dret en indrets com rie­res o zones inun­da­bles. I, en això, la res­pon­sa­bi­li­tat no és un fac­tor glo­bal i abs­tracte. Té noms i cognoms. Els dels que van per­me­tre aquest desori, o s’hi van enri­quir.