Una bellesa terrible

Suposo que Oscar Wilde hauria trobat atractiu el noi que Visconti va triar per fer de Tadzio –el noiet androgin, enigmàtic, d’una bellesa melangiosa– al cèlebre film de 1971 La mort a Venècia. Wilde deia que fins i tot els homes d’un elevat caràcter moral són extremadament susceptibles a sentir l’atracció de la bellesa física. Què hi farem? La bellesa és el motor de moltes agitacions i, sovint... una complicació per als que la porten al damunt. Un recent documental posa el focus en la història del noi a qui Visconti –després d’un càsting exhaustiu– va castigar amb l’expressió: “El noi més bell del món.” Una maledicció per a Björn Andrésen, un suec de quinze anys, tímid i amb talent musical, que va ser engolit sense contemplacions pel show-business i pel descarat tractament de noi-objecte a què el va sotmetre el mateix Visconti. El Tadzio real es va convertir de seguida en una icona del món homosexual i, fins i tot, en un ídol improbable al Japó. Tot era atiat per una ambiciosa àvia (el noi era orfe) que va trobar en el seu net un lucratiu entreteniment sense importar-li la vulnerabilitat d’un adolescent desconcertat. El documental intenta explicar el camí que va de ser el noi més bell del món a convertir-te en l’home més trist del món. Potser s’han descuidat de remarcar fins a quin punt aquesta és una història molt més corrent entre les “noies” més belles del món. Vista des dels seus més de seixanta anys, la vida d’en Björn Andrésen és pura tragèdia: pare desconegut, la mare trobada morta en un bosc quan ell era petit; alcoholisme, un matrimoni frustrat, un bebè propi mort per irresponsabilitat paterna... Tot plegat sembla un conte per fer-nos cauts davant dels encants de la bellesa, per més que sembli irresistible. Encara que no pensava en nois bonics quan el va escriure, el vers de Yeats ressona en aquesta història: “Ha nascut una bellesa terrible.”