La taca

He aprofitat aquest agost per posar-me al dia d’unes quantes lectures pendents. Entre aquestes, la de l’Entre el dolor i l’esperança, de Jordi Pujol, que és, de fet, una extensa –extensíssima– entrevista de Vicenç Villatoro a l’expresident. Discrepo d’algunes de les conclusions de Pujol (“En una situació així [com l’actual] cal que l’estat major ordeni un reagrupament [...], potser abandonar alguna posició molt avançada”), però em sembla una lectura recomanable. Obligatòria abans d’emetre cap judici definitiu sobre qui és, què ha representat i què pensa Pujol. No puc estar més d’acord amb la definició de Villatoro sobre què és una entrevista (“el protagonista de l’entrevista no és l’entrevistador, sinó l’entrevistat”), perquè això és el que permet al llarg del munt de converses que reprodueix com si en fossin una de sola –m’imagino la feinada– fer-se un retrat més precís de Pujol, veient de qui i de què parla i, és clar, tant o més revelador i interessant, de qui i de què no parla. Els he de confessar que a mi m’ha interessat molt més el Pujol que parla d’Europa i dels seus líders, de la Transició, de Suárez, de Pallach i de la identitat –desconeixia la metàfora deliciosa que cita de Saint-Exupéry– que no pas el Pujol que parla del cas Pujol i del procés, que són les dues coses sobre què els periodistes sempre preguntem tot i saber-ne la resposta. A mi –no sé a vostès quan el llegeixin, o si ja l’han llegit–, l’entrevista, servint-me del títol del llibre, em desprèn més dolor que esperança. El sentiment de culpa hi plana constantment. Hi ha una reivindicació de l’obra feta –per mi, del tot justa–, però es respira –o així m’ho va semblar– un cert enyor d’una situació política que, ens agradi no, li agradi o no a ell, ja no existeix. Una marxa enrere a canvi de res, president, té regust de renúncia. Més enllà de l’eina política (i del fet que a La Vanguardia li sembli que el llibre ha resolt allò de l’ou i la gallina, i que és Pujol que convergeix amb ERC i no ERC que convergeix amb Pujol), la lectura –ho he dit abans– retrata l’expresident i ajuda a entendre si el cas Pujol és a la seva biografia el que seria un esguerro en un tapís (“un esguerro no és una falla que es pot arreglar; sovint un esguerro és irrecuperable”, diu ell mateix) i si aquesta taca (“ara, l’opinió que es pugui tenir de mi està tacada”) és permanent o s’esborrarà amb el temps