En moren 139 cada dia

No hi ha cap societat ni cap govern, volem creure, que no estimi i respecti les persones grans, de les quals es proclama amb èmfasi reverencial que constitueixen l’escola viva dels joves, l’experiència, la saviesa i la memòria transmeses de generació en generació. Molt bonic però poc creïble si ens fixem que molts d’ells, en l’última etapa del camí, quan més vulnerables se senten i són, es troben abandonats pel sistema de dependència, que presenta greus dèficits malgrat ser una bona iniciativa engegada fa 14 anys per oferir la necessària atenció a tothom qui perdi autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial. No va tenir sort, si es pot dir així d’una llei, perquè els primers passos van coincidir amb la crisi del 2008 i les fortíssimes retallades contra els drets bàsics, però avui no hi ha excusa perquè no compleixi els seus objectius: el pressupost general de l’Estat hi ha destinat 565,39 milions d’euros, als quals s’afegiran aquesta tardor 482,4 milions procedents dels fons europeus, i el govern s’ha compromès a aportar-hi 1.200 milions més en els pròxims dos anys. Aquest augment de recursos s’ha de notar de manera urgent perquè la realitat és esgarrifosa: a 31 de juliol del 2021, hi havia 433.466 demandants en llista d’espera –que és de 456 dies de mitjana de les comunitats–; des del gener, 29,157 sol·licitants havien mort, 11.424 ni tan sols havien estat valorats i 17.733 més no havien començat a rebre la corresponent prestació. Se’n moren, desassistits, 139 cada dia. És hora de no estalviar amb ells, sinó atendre’ls i respectar-los de veritat.