Al govern li convé cantar

Els darrers dies s’han succeït dos fets que mentalment m’han evocat algunes de les etapes més eixelebrades i fascinants viscudes en una redacció. El primer instant es va produir quan va sonar, en un hotel d’estiueig, el My way de Frank Sinatra, himne majúscul d’aquelles farres que ens regalàvem amb els companys de diari, amb una certa regularitat, després d’intenses jornades de feina. La segona anècdota ha estat la piulada d’un dels periodistes amb què he tingut la immensa sort de treballar frec a frec, que recuperava una magnífica fotografia amb l’equip d’aquesta casa, corresponent als anys de més ebullició de les redaccions periodístiques. Una cançó i una imatge m’han recordat com és de necessari cultivar les relacions humanes a tot arreu, també a l’espai de treball, si el que es persegueix és l’èxit. I com el sentiment de pertinença a un grup, sobretot ara que amb el teletreball conduïm en la direcció contrària, contribueix a fer que les persones no se sentin un número més dins una organització i ajuda a retenir el talent. A les empreses està arrelant el terme engagement per definir el nivell d’implicació emocional d’una persona amb un projecte, però fa l’efecte que es té més cura del llenguatge que no pas d’aplicar allò que es predica. Per això les trobades dels membres del govern català o jornades de convivència o diguin-ne com vulguin em semblen una fantàstica iniciativa per enfortir coincidències i suavitzar rivalitats. Per a les properes, els recomano tancar el dia cantant plegats el My way. Pocs actes tan cohesionadors he tingut davant els nassos.