El pols de la Diada

Va haver-hi un punt on es va ins­ti­tuir com a codi que la Diada era un termòmetre per mesu­rar la salut de l’inde­pen­den­tisme. Aquesta, però, és una rea­li­tat mati­sa­ble a par­tir del moment que el movi­ment ja no és un tot, sinó que s’ha des­do­blat en dues ànimes cada cop més autònomes que habi­ten dins un mateix cos. Una seria la més ins­ti­tu­ci­o­nal, i ani­ria des de par­tits a enti­tats de dife­rent pell, pas­sant, és clar, pel govern. Paral·lela­ment hi ha el que eufemísti­ca­ment en diem la gent, la mateixa que ha donat forma a les grans mobi­lit­za­ci­ons pre­pandèmia. De la pri­mera d’aques­tes ànimes, ja sabem que ara mateix està tan frac­tu­rada com deso­ri­en­tada. El dubte és fins a quin punt això ha fet caure la segona en el desànim col·lec­tiu. Avui ho intui­rem.