A la tres
Acabin la feina!
“Ahir no vaig sentir cap “Visca, visca, visca, la taula de diàleg!”; sí que vaig sentir allò d’“1-O, ni oblit ni perdó!”
Resulta que la pandèmia ens deixa respirar altre cop i què passa? Doncs que milers de catalans surten al carrer (m’és igual si eren els cent mil de la Colau o els quatre-cents mil de l’ANC, que això de les xifres ja fa riure) i tornen a demanar no pas un referèndum sinó la independència. “Fa uns quants anys l’estimada Carme va dir: «President, posi les urnes!» Avui li demanem: «President, faci la independència»”, va resumir ahir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, al final de la seva intervenció. Si no torna a reclamar urnes sinó la independència deu ser, suposo, perquè entén que les urnes ja les vam posar l’1-O, no? I que de la reunió de la taula de diàleg de la setmana vinent (ara sí, ara sí, que ve, que ve) no n’espera pas que en surti cap referèndum, no? No ho sé. La qüestió és que ahir el carrer ho va tornar a fer –on són ara tots aquells tertulians i opinadors que s’han passat tota la setmana vaticinant no sé quin fracàs?; però no es preocupin, que dilluns tornaran– i que a Catalunya es va viure la manifestació més gran que es deu haver fet a Europa en temps de pandèmia. Potser no m’hi vaig fixar bé, o em van passar per alt, però no vaig sentir cap crit de “Visca, visca, visca, la taula de diàleg”. Més aviat, vaig sentir una reivindicació de l’1-O i dos precs a la classe política: facin el favor d’anar junts i facin el favor d’acabar la feina. No sé si ho han entès, al govern d’aquí i al d’allà. Si quatre anys després les referències són a l’1-O (i les manifestacions que tornarà a convocar l’ANC d’aquí a quatre dies també) és que només hi ha dues maneres d’acabar-ho: amb un acord amb el govern espanyol a la taula de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) perquè ens deixin tornar a votar (ni que sigui el 2030, però que ho diguin ara), o donant per fet que el referèndum ja el vàrem fer l’1-O i donar per bo el resultat i la declaració mai aplicada que hi va anar al darrere. Hi ha una tercera opció, és clar, que és tornar tots cap a casa i deixar-ho per a més endavant. Vist l’èxit de la convocatòria d’ahir –i mira que és tossuda la gent, eh?–, no em sembla pas que la cosa vagi per aquí.