Caminar i seure

La Diada tenia enguany un biaix força intern, entre el vintè aniversari de l’11-S a Nova York, que Europa ens mira menys i fa ulls clucs a part de la repressió estatal, i que l’independentisme busca lideratge, rumb i està ben dividit. Tot i la pandèmia, i més enllà del ball de xifres, va quedar palesa l’apel·lació ciutadana al govern i al seu president perquè s’arremanguin en la recerca d’un rumb cap a la independència. Si Pere Aragonès considera que el camí passa per la taula de diàleg amb l’Estat, està prou legitimat per fer-ho, perquè les eleccions van deixar clar que l’escollíem per liderar-ho, però també que havia de pactar el nou full de ruta amb la resta de formacions que sumen el 52% dels vots sobiranistes.

L’independentisme s’ha anat fent fort al carrer, però es va adonant que té un punt de candidesa, esperant que amb demostracions massives n’hi hagi prou per canviar l’statu quo. L’establishment econòmic li retreu que, més enllà de la reivindicació legítima, costa saber com assolir la sobirania real i que es malfiï de negociar amb l’Estat. Retrets similars els fan a les entitats sobiranistes.

No menys innocència com la que poden tenir els qui s’asseguin i confiïn en la taula de diàleg/negociació (segons cadascuna de les dues parts) amb el govern de l’Estat. Una reunió sense encara saber-ne els participants (excepte Miquel Iceta i el president Aragonès), sense preparació prèvia ni ordre del dia, amb recels mutus sobre l’objectiu final a assolir, amb un extraordinari soroll mediàtic al voltant... Només s’hi podrà fer un primer pas per continuar el diàleg, sempre que s’hi assegui Pedro Sánchez. Sense ell ja no tindria sentit, perquè per debatre qüestions de gestió ja hi ha la bilateral. Entre la marxa enrere pel Prat i els dubtes de La Moncloa sobre la taula, sembla que a Sánchez li fa ara mandra afrontar el conflicte català, un cop atorgats els indults. Ja no li fa favor seure-hi, ni que sigui per guanyar temps i mantenir el suport d’ERC a la seva governabilitat?