La senzillesa

Sublimar és exaltar, ennoblir, idealitzar. I allò que ens sembla que és sublim per la seva bellesa i grandesa pot ser ben senzill i, per tant, trobar-ho molt autèntic, genuí, gens postís. Aquesta sensació, entre moltes d’altres, és la que m’ha generat llegir La vida autèntica, de Montse Barderi. Fa una setmana la vaig trobar i li vaig dir que prou que es percebia l’autenticitat en aquesta novel·la! Que va molt més enllà del títol. El trobo un exercici valent i honest. I si quan va guanyar el Bertrana el 2019 amb La memòria de l’aigua, em va confessar que s’havia buidat, aquí pla! La Barderi ha escrit una carta d’amor a l’amor a través d’una lliçó de vida, que cadascú es pot aplicar. Però també una filosofia de vida. D’entrada d’amor a la mateixa filosofia, com a disciplina pràctica que t’ajuda i et dona eines per interpretar el que ens sacseja cada dia passant pel sedàs dels pensadors que ens han precedit. Però també un amor als llibres –sobretot a l’edició– perquè la novel·la es pot llegir com un tractat sobre aquesta feina tan delicada que consisteix a embellir els llibres. I una novel·la que és una reivindicació de la vida autèntica, entesa i viscuda des de la senzillesa sense impostures, sent tu (ella) mateix(a) i estimant allò que creus que val la pena de ser estimat. AMOR en majúscules i en estat pur. No cal res més. És així de senzill. El que dèiem del sublim, que no se sol trobar fins que s’ha viscut força. Un dels personatges, l’editora Roxanna Segarra, creia que ja l’havia trobat perquè la recerca era a través de la literatura, de l’art, del teatre: la sublimació de les paraules. Més que no pas creure que la grandesa, la bellesa, senzilla i autèntica al mateix temps, la podia trobar en l’ànima d’un altre ésser humà. Per això els deia que trobo que La vida autèntica és la sublimació de la senzillesa. Amb tot el que comporta fer servir aquesta paraula després de llegir-la.