Pèrdues de memòria

El pare està a punt de fer els noranta. Eixe­rit, surt a cami­nar tres cops al dia. Fa com­pres, s’encar­rega de fer ges­ti­ons. Un nona­ge­nari autònom, en línies gene­rals. I, vagi per enda­vant: l’estimo. Això sí: és des­me­mo­riat. Una cosa no treu l’altra. Qui no el coneix, sem­pre fa el comen­tari –sem­pre!–: “Són coses de l’edat!” Em mos­sego la llen­gua perquè tinc la boca can­sada: de tota la vida que el conec que té una memòria selec­tiva excel·lent –només escolta i reté allò que li interessa–, unida a una capa­ci­tat indes­truc­ti­ble de fer sem­pre la seva santa volun­tat. Coses de l’edat són que sor­deja i ho nega. Aques­tes coses de l’edat, que a vega­des em fan plo­rar, no tenen res a veure amb la manera d’enfo­car la vida. Hi penso, tot lle­gint una notícia sobre l’Afga­nis­tan. Ens assem­blem, el pare i jo. La imme­di­a­tesa em supera, i els meus interes­sos. Se m’obli­den, fins i tot, esde­ve­ni­ments que em són coe­ta­nis. A propòsit de l’11-S i els atemp­tats als EUA, he repes­cat les clas­ses d’història i he recor­dat com va ser allò que els nord-ame­ri­cans van usar els tali­bans per fre­nar els soviètics a l’Afga­nis­tan, sense ser cons­ci­ents que ali­men­ta­ven una bèstia. I si n’eren cons­ci­ents, se’ls en fotia. Torno a sor­pren­dre’m, com fa el pare amb cada pel·lícula del far west –les ha vist totes, o les ha dor­mi­des–. I redes­co­breixo els EUA i els seus embo­lics, les polítiques erràtiques i la visió de túnel de tots. Repe­tim els errors perquè no recor­dem, perquè no tenim la memòria necessària per apren­dre de l’experiència. Per això els pares es bara­lla­ven. Un o tots dos, no para­ven atenció. Repe­tien els matei­xos errors. Sem­pre.