El PSC s’escalfa a la banda

El president espanyol Pedro Sánchez va mantenir-se ahir estrictament en el guió previst. Discurs amb quatre punts de subjecció: “sense terminis, diàleg entre catalans, futur en comú, solucions acordades”. Ben ancorat en els objectius dels socialistes. A la curta: mantenir el suport d’ERC per aprovar els pressupostos i sobreviure (un cop més) en un moment en què les enquestes no li són agraïdes. A la llarga: tancar el conflicte amb Catalunya aplicant la fórmula habitual de les promeses de grans inversions d’infraestructures, aprofitant-se del dèficit històric. Ara, falca al servei de l’intent que el PSC sigui el recanvi de l’independentisme. De moment, s’ha trobat amb un cop de porta a l’ampliació del Prat.

Els socialistes no defalliran en l’intent d’erigir-se en el capdavanter de l’espai esfondrat de Ciutadans. Alimenten una falsa divisió social respecte del sobiranisme, malgrat que urnes i enquestes mantenen el referèndum com eix transversal de consens. Ara bé, per primer cop la partida és oberta i les dues parts hauran de jugar-la. És un conflicte històric, que no és resoldrà en un dia, però en el qual ara es pot avançar. És irresponsable i no té cap sentit no intentar-ho, sobretot sense alternatives. Per això, la divisió independentista esperonada per l’erosió tàctica de Junts sobre la taula és una errada estratègica majúscula per al moviment. I el millor regal de benvinguda a Sánchez. Còmode, no va canviar ni el poemari: La pell de brau. Un clàssic literari encimbellat durant la transició i l’autonomisme. El problema per a l’Estat és que Sepharad és ara, només, un mite.