La quarta dimensió

La Diada d’aquest any ens ha tornat a demostrar la capacitat de l’independentisme de mobilitzar les seves bases. Però també que tots junts no tenen prou pes per pressionar de manera determinant els seus líders polítics. Del “president, posi les urnes” hem passat al “president, faci la independència”. Però si bé després de l’exigència de Carme Forcadell va arribar la consulta del 9-N, Elisenda Paluzie ha tingut com a resposta els acords de la mesa de diàleg. I l’únic acord que públicament han reconegut que tenen Pedro Sánchez i Pere Aragonès és el de seguir negociant sense terminis. Cal reconèixer l’èxit de l’estratègia del president del govern d’Espanya que va tornar a Madrid havent aconseguit aturar el rellotge de l’independentisme.

És veritat que, dins de l’univers independentista, la via del diàleg sense la pressió del calendari és una aposta exclusiva d’Esquerra. I fins i tot podríem afinar més i dir que ho és de la direcció dels republicans. Però si bé li falta el suport de la resta d’actors de l’independentisme, no té una alternativa prou ben construïda com per fer-la trontollar. Pere Aragonès ho té tan clar que no ha tingut cap problema a deixar fora Junts per Catalunya de la primera reunió. Amb un cop d’autoritat va respondre a la provocació i s’ha encarregat de que fer córrer que va cridar a capítol el seu vicepresident per exigir-li lleialtat.

Els presidents dels governs català i espanyol van explicar que la reunió de dimecres passat al Palau de la Generalitat va servir, sobretot, per constatar les diferències dels projectes que defensen. Res de nou. Però el fet rellevant és que defensin que l’antagonisme no és un obstacle per col·laborar i arribar a acords.

Si no ens deixem atrapar per la retòrica i analitzem els fets, hem de tenir present que Pedro Sánchez és president del govern d’Espanya gràcies a Esquerra Republicana. I l’única opció viable que té per aprovar uns pressupostos que el permetrien esgotar la legislatura és un acord amb els republicans per tirar endavant els comptes. Per la seva banda, Pere Aragonès és president de la Generalitat gràcies a un pacte d’última hora entre les forces independentistes que, entre d’altres condicionants, va deixar per escrit que estaria subjecte a revisió a meitat de la legislatura. Aragonès es va comprometre amb la CUP a sotmetre’s a una moció de confiança a l’equador del mandat. Així que si els consensos de mínims dins de l’independentisme s’esquerden, fruit de la gestió o de la pressió electoral, el president tindria una alternativa si és capaç d’engreixar un acord amb les forces d’esquerres.

SÓn molts els antics convergents que miren amb perplexitat el que està passant. Recorden com va ser la pressió d’Esquerra la que va obligar Artur Mas a posar un calendari per a la consulta i com la pressió dels republicans va anar obligant a cremar etapes que els anaven desgastant. I entre els actuals quadres i militants de Junts per Catalunya hi ha qui té la temptació de cobrar-se aquella factura fent el mateix amb l’actual president de la Generalitat. Però l’escenari ha canviat. El fracàs de l’astúcia i la unilateralitat ha deixat un rastre d’escepticisme. I això permet que hi hagi més a guanyar políticament gestionant la desil·lusió que fent marxa enrere i tornant a la casella de sortida.

La política és la gestió intel·ligent del temps. Sense entrar en el debat sobre la intel·ligència, és evident que algú ha donat un sentit polític a la idea que el temps és la mesura del canvi. I a partir de la desacceleració hi ha una primera possibilitat de recuperar un cert control i, si s’és capaç de tornar a posar el cotxe a la carretera, fins i tot de prendre la iniciativa. Esquerra ha situat la independència a la quarta dimensió, fora de l’espai i el temps, on les coses poden ser una cosa i el seu contrari alhora i, per tant, on si mai hi hagués algú, no hi veuria cap contradicció entre autonomisme i independentisme. Una altra de les coses de les quals ens adverteixen els científics és del fet que si en cap moment la física fos capaç de demostrar l’existència de la quarta dimensió, nosaltres no la percebríem. Un argument més per abraçar el possibilisme!