Amortitzats (1)

Un s’ima­gina un país en el qual bons pro­fes­si­o­nals de diver­sos àmbits i sec­tors fan un parèntesi d’uns quants anys i els dedi­quen a ser­vir el seu país; polítics tem­po­rals que dei­xen la seva dedi­cació prin­ci­pal en stand by i que, per tant, no cal que asse­gu­rin el seu futur econòmic men­tre exer­cei­xen de ser­vi­dors públics.

Al con­trari del que passa a Espa­nya, on els polítics pro­fes­si­o­nals –no importa el par­tit, però sobre­tot del PPSOE– fan torns al cap­da­vant dels governs per asse­gu­rar que manin sem­pre els matei­xos –que no són polítics–, els quals, agraïts pels ser­veis pres­tats, els col·loca­ran als con­sells de les seves empre­ses.

Mal­grat es diguin el nom del porc en públic, res­pec­ten escru­po­lo­sa­ment algu­nes regles del joc de la demo­cra­cia que se han dado; saben a qui ser­vei­xen i que, si es por­ten bé, tin­dran un futur rega­lat, amb inde­pendència de la seva vàlua pro­fes­si­o­nal; cal apro­fi­tar el pas per la política no només per fer caixa, sinó per crear la xarxa de con­tac­tes –nor­mal­ment, gent que els deu favors– que els per­metrà allar­gar en el temps la seva posició de poder sense fotre brot; cal mal­fiar-se de la gent amb cri­teri propi i enfor­tir l’estruc­tura dels par­tits amb clons, sense que ho sem­bli, perquè han de tenir una xer­rera fàcil i adap­tada a cada situ­ació, sigui con­gru­ent o no; i que cal par­lar molt de la ciu­ta­da­nia i de les seves neces­si­tats, però no fer-hi gran cosa en la pràctica, perquè això faria min­var els bene­fi­cis i pri­vi­le­gis d’aquells que els pro­te­gei­xen.

O sigui, de la gent, ni cas, com passa amb el preu de la llum, lle­vat que es toquin alguns tabús, com ara la uni­tat d’Espa­nya o una Cons­ti­tució immu­ta­ble que tor­na­ran a can­viar quan els con­vin­gui; ales­ho­res arri­ben els togats.

Sem­blava que el nos­tre país seria dife­rent. Un miratge. Les estruc­tu­res d’estat eren el pri­mer símptoma.