L’adeu d’Angela Merkel

Quan falta una setmana per a les transcendents eleccions generals a Alemanya, amb un resultat molt ajustat i incert i una negociació per formar govern que s’entreveu llarga, la cancellera alemanya Angela Merkel continua sent, en certa manera, la protagonista dels comicis, no perquè en sigui candidata, sinó perquè aquests signifiquen el seu comiat després de setze anys en el càrrec. No se’n sap encara la data exacta, de l’adeu de Merkel, perquè tot dependrà de l’estira i arronsa entre els partits per escollir nou o nova cancellera, però ja fa dies que la dona que ha portat les regnes de la primera potència europea i de la mateixa Europa aquests últims anys es va acomiadant, i ho fa, majoritàriament, entre elogis pel seu tarannà auster i discret, per la seva fermesa quan ha calgut –cas dels ajustaments i les retallades durant la crisi del 2008–, però també per la seva política oberta de mires –quan el 2015 va obrir fronteres als refugiats– o la seva efectivitat, en la recent pandèmia, quan, lluny del negacionisme i els dubtes d’altres líders mundials com Trump o Johnson, es va imposar el seu criteri científic.

Merkel, una política sorgida de l’antiga Alemanya de l’Est, que va tenir un ascens fulgurant en la democràcia cristiana alemanya després de la caiguda del mur de Berlín, se’n va deixant un buit de lideratge en una Unió Europea que sembla que no acaba de trobar el seu camí en un món on el Vell Continent ha perdut clarament pes polític. La recent aliança entre els EUA, el Regne Unit i Austràlia per fer front a l’expansió xinesa al Pacífic n’és una prova més. Els dubtes sorgeixen a l’hora de buscar aquest nou líder europeu, sobretot en un moment en què el president francès, Emmanuel Macron, a qui li agradaria exercir-ne, té unes eleccions presidencials a l’horitzó. D’altra banda, tampoc s’entreveuen altres candidats possibles capaços d’afrontar els grans reptes de la UE: la reforma fiscal, les amenaces a l’estat de dret i la creixent immigració.