Perdre

Fa uns dies vaig deixar-me el mòbil en un taxi en una carrera nocturna, però vaig tenir la sort que el taxista telefonés al número des del qual, a la recerca de l’aparell, s’havia fet l’última trucada rebuda. Feliçment, doncs, el vaig recuperar i així vaig estalviar-me no només els diners d’un altre mòbil, sinó també els maldecaps que es podien derivar de la pèrdua. Des d’aleshores, estic obsessionada amb no perdre’l: de tant en tant, miro la bossa per assegurar-me que encara el tinc. Potser és per aquesta fixació que a Sant Sebastià, on passo uns dies com a cronista del festival de cinema, he perdut una jaqueta que m’agradava especialment. Ens arrapem a una cosa i en perdem una altra. Com un imponderable.

Evidentment no només pel que fa als objectes, que si se’ns fan importants és més enllà del seu valor material, viure, de fet, és anar perdent. Perdem il·lusions, persones estimades, amics que no veiem, sentiments propis en la seva mudança, amors que vam imaginar que seriem per sempre. I, potser, ens anem construint més en la relació que mantenim amb allò que perdem que amb allò que tenim, encara que la societat sembli dir-nos el contrari. No fa massa vaig descobrir un poema, One art, de la poeta nord-americana Elizabeth Bishop, que comença afirmant que no costa tant aprendre l’art de perdre. La idea és que les coses insisteixen tant a perdre’s que no hi ha més remei que acceptar-ho: tota pèrdua, per dolorosa que sigui, és menys espantosa del que podíem suposar. Potser sí. Costi o no costi, viure és anar perdent fins a arribar a perdre la pròpia vida.