I la Feliu cantaria: “Tu no em manes”

Núria Feliu mai va enregistrar una versió de You Don’t Own Me de Lesley Gore. Ho podria haver fet el 1965 quan amb la companyia Edigsa va gravar Misty , que havia popularitzat Ella Fitzgerald, cantant “Tot és gris, ho és el temps, ho és el meu cor tan indecís”. Escoltada al capvespre, la veu de la Feliu, amb el piano de Tete Montoliu que apuntala, de fons, una lletra evocadora, adaptada per Jaume Picas, sofistica la boira i el desamor. La discografia de la Feliu, trufada d’estàndards jazzístics en català, és un gran acte d’amor –ara ens en manquen tants– a una llengua esllanguida en un temps eternament gris. Sense saber com l’hauria adaptada el mestre Picas, deixem-ho amb un “Tu no em manes”. I a la Feliu li esqueia, perquè darrere d’aquell pop envellutat hi ha la veu d’una dona que esclata, emancipació emergent: “Soc lliure i vull estimar lliurement, per viure la meva vida de la manera que vull”, diu una de les estrofes de la cançó de Lesley Gore. La Feliu, que dimarts va fer 80 anys, no és la tieta de Serrat, ni la Teresina de La Cubana. No és aquest estereotip. Ni el seu contrari . Hem de deixar de catalogar amb aquests prejudicis una dona que, com d’altres de la seva generació, mirem de reüll, col·locada en una determinada capseta obviant-ne el llegat i la modernitat que representava quan cantava “Tot és gris”.