Gràcies, gràcies, gràcies

Aquesta setmana que deixem enrere haurà estat la de la detenció –la segona, tot sigui dit– del president Puigdemont. Aquest cop a l’Alguer i, ja ho vaig dir ahir, potser algun dia –potser, potser...– sabrem amb quines complicitats de l’Estat espanyol. La setmana vinent es complirà el primer aniversari –dimarts– de la inhabilitació del president Torra. A diferència de Puigdemont –fulminat pel 155 del PP... i del PSOE–, Torra va ser inhabilitat quan era president de la Generalitat en actiu. A Artur Mas el van inhabilitar quan ja no era president, per haver convocat el referèndum del 9-N. Just quan aquesta setmana vinent també farà quatre anys de l’1-O, al 129è i al 130è president de la Generalitat els persegueix el Tribunal de Comptes espanyol. El 129è i el 130è, perseguits. El 131è, inhabilitat per haver penjat una pancarta a favor dels presos polítics. Ai las! Ho troben normal? Ara segons qui ens podria dir allò que darrerament ens ha agafat una febrada –el famós suflé independentista, vaja– i que ja ens passarà. Francament, no ho sé. Enric Prat de la Riba va estar a la presó; Josep Puig i Cadafalch, a l’exili, i Francesc Macià a la presó i a l’exili. Lluís Companys, a l’exili, a la presó i finalment afusellat. Josep Irla va anar a l’exili, Josep Tarradellas s’hi va passar uns quants anys, Jordi Pujol també va tastar la presó i el que els deia: Artur Mas inhabilitat, Puigdemont a l’exili, i Torra inhabilitat mentre exercia el càrrec. Onze dels darrers catorze. Se’n salven, de la història recent, José Montilla i Pasqual Maragall, tots dos del PSC i, a diferència de la resta de presidents, membres d’un partit amb lligams a l’Estat, si és que el PSC i el PSOE no són la mateixa cosa. Al govern Aragonès –massa aviat per dir-ne res– ja hi ha quatre consellers d’ERC amb causes judicials obertes: Natàlia Garriga, Josep González Cambray, Tània Verge i, és clar, Roger Torrent, per quan era president del Parlament. Carme Forcadell va ser condemnada i ara, a banda de Torrent, Laura Borràs també està investigada. I, és clar, hi ha milers de represaliats. No em negaran que fa pensar, tot plegat. Som tossuts, aquests catalans, en això de voler ser-ho. I ells mentrestant ens parlen de concedir-nos la gràcia –gràcies, gràcies, gràcies– que es pugui parlar en català al Congrés i al Senat? Alça, Manela!