Un objectiu sense un pla és pur desig

Avui fa un any que un senyor vestit d’esport va presentar-se al Palau de la Generalitat per a notificar-me que el Tribunal Suprem espanyol havia ratificat la sentència d’inhabilitació que gairebé un any abans havia dictat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Es podria molt ben dir que la vestimenta del senyor notificador (un funcionari dels tribunals espanyols) era la constatació que la repressió és ja l’esport nacional del Regne d’Espanya.

Parlem d’un estat que persegueix allò que no li agrada, allò que no li convé o allò que l’incomoda. Parlem d’un estat repressor que no hauríem d’haver descobert recentment pels fets d’octubre del 2017 sinó perquè al llarg de la història n’ha deixat mostres ben clares i gens amagades. Un estat que des de fa segles reprimeix no tan sols els catalans pel fet de ser catalans o de voler la llibertat, sinó que també ha reprimit tots els territoris dels quals s’ha considerat propietari.

Em sembla oportú recordar aquella frase segons la qual Anglaterra sempre ha marxat 5 minuts abans de les independències, mentre que Espanya n’ha marxat sempre 5 minuts tard. Això és una mica el que li està passant ara respecte a Catalunya. Que no sap que ha arribat el moment de marxar-ne i, en ple segle XXI, entendre que les nacions són sobiranes i tenen dret de decidir el seu futur sense amenaces, coercions ni violència.

Dèiem que avui fa un any d’aquella decisió d’un tribunal a 600 quilòmetres del Palau de la Generalitat sobre un president de Catalunya que havia estat escollit democràticament i d’acord amb les majories que havien resultat d’unes eleccions que ja ens havia imposat l’estat repressor en la seva il·legítima i perversa aplicació del 155 (votada amb entusiasme pel PSOE-PSC que ara governa Espanya). Més enllà de mi, de Quim Torra, i després de veure com ja s’havia cessat i expulsat amb violència institucional el president Carles Puigdemont i tot el seu govern tres anys abans, cal posar l’accent en la gravetat que és que els tribunals tinguin l’arrogància de trepitjar la democràcia pels seus interessos ideològics en defensa d’un statu quo caducat amb el suport del govern espanyol de torn.

Temo que, encegats per unes ganes irreprimibles de desgast contra mi i contra la voluntat d’una part important de l’independentisme de continuar avançant, inutilitzant la repressió, massa gent va passar per alt la follia antidemocràtica amb què actuava –un cop més– l’Estat espanyol. Alguns van voler girar full ràpidament pensant ja en les eleccions, a veure si esgarrapaven quatre vots més. Uns altres necessitaven enterrar ràpidament el camí seguit de plantar-se davant de tanta intromissió i prohibició al govern de Catalunya. Sort de moltíssima gent arreu del país que sí que era conscient de la gravetat d’aquell nou cop contra la democràcia i les institucions dels catalans.

Ha passat un any de l’entrada del funcionari vestit d’esport entrant al Palau i han passat moltes coses, però n’hi ha una que no ha canviat gens ni mica: la fal·lera repressiva de l’Estat espanyol contra els demòcrates catalans. La continuada persecució del president Puigdemont i el seu entorn (en tenim un bon exemple d’aquests dies), la bestial venjança del Tribunal de Comptes, les kafkianes causes de l’Audiència espanyola contra els CDR, la causa denigrant del TSJC contra la mesa del Parlament, els judicis contra ciutadans compromesos amb el seu país… I encara un segon judici contra mi per obeir el poble de Catalunya i no pas l’ordre ideològica d’un tribunal. Només fora d’Espanya trobarem la justícia, tal com el Consell d’Europa va dictaminar en relació amb la repressió contra l’independentisme i la persecució de la llibertat d’expressió.

El problema de tot plegat és que, mentre l’Estat espanyol continua la seva batalla unilateral contra l’independentisme, aquí no es treballa, s’exposa i s’executa un programa d’unitat per exercir la sobirania i culminar el procés d’independència. Diem que som independentistes, que volem la independència, però ens deixem atrapar en una taula de diàleg que no té cap possibilitat d’èxit –per a l’independentisme– perquè l’Estat no negociarà mai l’autodeterminació de Catalunya. I quan passa això, quan es té un objectiu però no es té un pla, som en el terreny del desig. Ens cal un pla, un programa, una estratègia, una ruta a seguir. I ens cal reconèixer que, més enllà de la fórmula –un referèndum, una DUI o una revolta democràtica ciutadana–, allò que caldrà és defensar-ho amb totes les conseqüències.