‘Taulaescèptics’

El president Aragonès ahir va estar bé. Va fer un bon discurs. Va ser clar, ordenat, fidel als seus plantejaments i hi va haver les pinzellades d’optimisme i de futur que es reclamen a un president en els debats de política general. Només, ai las, que, com que em compto entre els taulaescèptics (si hi ha els euroescèptics, per què no normalitzem el terme taulaescèptics?), no acabo d’entendre com ho farà això de “culminar la independència de Catalunya”. El dia de la seva investidura, al maig, Aragonès va dir que es presentava a la presidència “per fer possible culminar la independència”. Ahir va dir que el seu compromís és “treballar per culminar el procés d’independència”. No sé si és ben bé el mateix, fer-la possible que treballar per fer-ho. M’és igual. Potser té a veure amb això que va dir que “no serà ni senzill ni ràpid”. Té raó. Això em sembla que a còpia de patacades –mai millor dit– ja ho hem après. Aragonès va parlar de com governarà Catalunya –el pla de govern– i de com fer la independència. La gran diferència entre un tema i altre és que l’acció de govern dependrà d’ell i del seu govern, mentre que l’estratègia per arribar a la independència (o al referèndum, és clar, no fos cas que el perdéssim) la fia a una taula de diàleg (quan tingui la certesa que negocien res ja li canviaré el nom) en què una de les parts (ho reconeix ell mateix) no és de fiar. “L’escepticisme està justificat”, va dir. Però demana remar junts, amb convicció i “màxima unitat d’acció” perquè, diu, “només hi ha una estratègia guanyadora”. No són pas les que m’agraden ni em venen de gust, però n’he sentit d’altres, d’estratègies. Aragonès va demanar confiança, convenciment; gairebé ens va demanar fe, que ja saben vostès que mou muntanyes. No em considero radical, i que sigui taulaescèptic no vol pas dir que hi estigui en contra, ni que no cregui que es mereix una oportunitat. Però em pregunto: fins quan? Hi ha data? Tota la legislatura? Mitja? Més? Fins al 2023, quan hi hagi eleccions a Espanya? I, és clar: a banda de fe, ens cal tenir res més previst? Si fos l’Eugenio –El saben aquél...– els explicaria l’acudit aquell de Sí, sí, pero... hay alguien más?