El canvi de model xinès

Ever­grande, l’empresa cons­truc­tora més gran de la Xina, està a punt de fer fallida. I el seu govern no hi farà res. O almenys aquest és el mis­satge que es vol donar. La pos­si­bi­li­tat de fallida d’una empresa tan gran ha fet témer que es repe­teixi un cas com el de Leh­man Brot­hers l’any 2007. La fallida d’aquest banc d’inversió va tenir greus con­seqüències sobre el sis­tema finan­cer nord-ame­ricà i el glo­bal, que van des­en­ca­de­nar la Gran Recessió de 2008-2009. En rea­li­tat, el perill és molt menor, però això no vol dir que no pugui gene­rar difi­cul­tats.

A l’inici de la pandèmia, la Xina va reduir el tipus d’interès ofi­cial per esti­mu­lar l’acti­vi­tat econòmica. Però, a diferència del que van fer les altres grans eco­no­mies, l’ori­en­tació de la política monetària xinesa va can­viar aviat. Després de veure com l’eco­no­mia es recu­pe­rava de manera ràpida dels efec­tes del con­fi­na­ment, el govern va intro­duir una sèrie de mesu­res per limi­tar el nivell d’endeu­ta­ment de les empre­ses, espe­ci­al­ment en el sec­tor de la cons­trucció. Va deter­mi­nar que les empre­ses que no com­plis­sin una sèrie de con­di­ci­ons no podrien seguir dema­nant crèdit i endeu­tant-se. L’objec­tiu era, i és, desin­cen­ti­var l’acti­vi­tat espe­cu­la­tiva i evi­tar la gene­ració de bom­bo­lles finan­ce­res. I posar fre a la més gran que s’ha gene­rat a la Xina els dar­rers anys, la del sec­tor immo­bi­li­ari. També es va posar un límit al volum d’hipo­te­ques que poden con­ce­dir els bancs i es van intro­duir con­trols en el llo­guer d’habi­tatge a les ciu­tats.

Ever­grande ha seguit una estratègia d’expansió mit­jançant l’endeu­ta­ment. Però la forta bai­xada de les ven­des li ha cau­sat pro­ble­mes. A la Xina, el mer­cat immo­bi­li­ari es troba en una forta dava­llada. Les ven­des de pisos a les 50 ciu­tats més grans del país han bai­xat un 20% el dar­rer any. La venda de sòl dels ajun­ta­ments a les cons­truc­to­res ha cai­gut un 90%. Aques­tes ven­des supo­sen una ter­cera part dels ingres­sos dels governs muni­ci­pals. I són aquests governs muni­ci­pals els encar­re­gats de por­tar a terme els prin­ci­pals pro­jec­tes d’infra­es­truc­tu­res, amb la qual cosa la cai­guda de l’acti­vi­tat es tras­llada a tot el sec­tor de la cons­trucció.

Les auto­ri­tats xine­ses han arri­bat a la con­clusió que el sec­tor de la cons­trucció no pot seguir essent el gran motor de crei­xe­ment de la seva eco­no­mia. La població gai­rebé no aug­menta i s’espera que en la pro­pera dècada fins i tot es redu­eixi. També s’ha atu­rat la migració de gent de zones rurals cap a les urba­nes, fins al punt que tres quar­tes parts de les grans ciu­tats xine­ses per­den població. La demanda d’habi­tatge no crei­xerà molt més i ja exis­teix un excés d’oferta: es cal­cula que hi ha 70 mili­ons de pisos cons­truïts que no tro­ben com­pra­dor. En rea­li­tat, el govern xinès desitja un canvi del model de crei­xe­ment. El sec­tor de la cons­trucció, que suposa en l’actu­a­li­tat el 28% del PIB, ha de per­dre pro­ta­go­nisme i dei­xar lloc a altres sec­tors, com els ser­veis, la pro­ducció indus­trial amb tec­no­lo­gies avançades i tots els sec­tors que han de per­me­tre l’extensió d’una eco­no­mia més verda i neu­tra en la uti­lit­zació del car­boni. Aquest és l’objec­tiu de les vuit pri­o­ri­tats anun­ci­a­des pel pre­si­dent Xi després d’una tro­bada dels res­pon­sa­bles de pla­ni­fi­cació econòmica. De manera implícita però clara, també va cri­ti­car la natu­ra­lesa espe­cu­la­tiva que ha asso­lit en els dar­rers anys el sec­tor de la cons­trucció. Per això el govern no farà res per sal­var Ever­grande. Podria orde­nar als bancs –pràcti­ca­ment tots són de pro­pi­e­tat esta­tal– que per­do­nes­sin tot o una part del deute de la cons­truc­tora. Però no ho farà. O almenys no ho farà d’una manera evi­dent, perquè final­ment caldrà tro­bar un equi­li­bri entre la volun­tat exem­pli­fi­ca­dora i la pos­si­bi­li­tat d’un con­tagi a tot el sis­tema finan­cer xinès. Podria divi­dir en parts la com­pa­nyia i man­te­nir en fun­ci­o­na­ment les ren­di­bles. I es podrien repar­tir d’una manera uni­forme les pèrdues entre totes les enti­tats cre­di­to­res i després aju­dar-ne alguna si té difi­cul­tats. Però en cap cas per­metrà una fallida desor­de­nada que posi en perill l’esta­bi­li­tat del seu sec­tor finan­cer.

Resulta evi­dent que el sec­tor de la cons­trucció perdrà pes ràpida­ment en l’eco­no­mia xinesa. I sense la força d’aquest motor de crei­xe­ment, l’eco­no­mia xinesa, que por­tava una dècada crei­xent a una mit­jana del 6%, bai­xarà ben aviat aquesta xifra fins al 4%. El govern porta temps par­lant de la neces­si­tat de pro­moure el “bé comú” al davant de les xifres macro­e­conòmiques, pre­ci­sa­ment per treure trans­cendència a aquest menor crei­xe­ment i posar èmfasi en la millor natu­ra­lesa del nou model econòmic. El veri­ta­ble perill per a l’eco­no­mia glo­bal no és una pos­si­ble crisi finan­cera des­en­ca­de­nada per la fallida d’Ever­grande. El veri­ta­ble perill seria no saber adap­tar-se a un esce­nari on la Xina apor­tarà una part menor del crei­xe­ment glo­bal. I no saber ajus­tar les eco­no­mies en con­seqüència.