Opinió

A la tres

On som?

“Avui fa quatre anys tots recordem on érem. Res ens ho ha fet esborrar. La qüestió és saber on som ara

Avui fa quatre anys tots recordem on érem. Fóssim on fóssim –protegint els col·legis electorals, fent anar urnes amunt i avall o simplement fent cua a la fila per votar–, tothom recorda on era. Ni la repressió, ni les discrepàncies polítiques que han vingut després –per més que et convidarien a engegar-los a tots a dida– ni el cansament acumulat impedeixen que, quan parlem d’aquell dia, ens tornem a emocionar. Vam rebre, però va ser un triomf. Un triomf col·lectiu del qual tots ens vàrem sentir partícips i orgullosos, malgrat les patacades i malgrat tot el que ha vingut després. Perquè vàrem votar. L’emoció d’aquell dia, a mi –i suposo que a vostès–, em fa esborrar –si més no, matisar– el preu que ens n’han volgut fer pagar. Pel fet de votar! Al diari –ja ho saben vostès– vam publicar uns anuncis d’unes vies de tren, i el preu –petit, en comparació amb el d’altres– va ser anar dos cops a declarar davant la Guàrdia Civil, una davant el jutge Llarena i després una altra amb el jutge Marchena. Però saben què? Quan hi penso no em venen al cap aquestes declaracions. Em ve al cap l’1-O, aquella riuada de gent davant els col·legis electorals des de primera hora i la satisfacció d’haver pogut formar part, cadascú en la seva mesura i les seves possibilitats, d’un exercici col·lectiu de participació i de dir “Ja n’hi ha prou!” a l’Estat. Ens va passar a tots. Va ser un dia de ràbia, d’impotència, però també de molta felicitat. Per això tots i cadascun recordem on érem avui fa quatre anys. Ara, però, la pregunta és una altra: i ara, on som? La lectura pausada del recull d’articles d’opinió que avui publiquem ho deixa clar, on som. Les dues principals forces polítiques independentistes comparteixen govern, però els seus líders no comparteixen l’estratègia a seguir. Per a uns el problema de l’1-O és no haver arribat fins al final, per a d’altres l’1-O ha servit per forçar l’Estat a asseure’s en una taula que en diuen de negociació, i ara també hi ha qui fins i tot en voldria fer un altre, d’1-O, aquesta mateixa legislatura. L’1-O, repeteixo, sabíem on érem. Ara no del tot. Som on som. Però saben què? Hi som. La gent hi és. O això em sembla a mi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.