Iván Redondo com a símptoma

Diumenge passat molts espectadors van quedar garratibats amb l’entrevista que va fer Jordi Évole a Iván Redondo a La Sexta. Ens l’havien venut com l’home que movia els fils de la política espanyola des de l’ombra i, en canvi, ens apareixia més com un xarlatà de fira que no pas com un sagaç personatge de House of Cards. El posat misteriós, l’afany constant per penjar-se medalles i amagar fracassos i l’ús abusiu i innecessari d’anglicismes no van poder dissimular la buidor rere el mite del suposadament totpoderós assessor i cap de gabinet de Pedro Sánchez. Gairebé s’hi podia sentir el clong-clong del llautó. Ara bé, s’hauria de ser molt optimista per pensar que el cas de Redondo és una anomalia puntual. No és el primer ni serà l’últim individu que més o menys fortuïtament arriba per la porta del darrere a la vora del poder i ho utilitza per construir-se una aurèola d’eminència infal·lible o d’omnipotència implacable, quan no es tracta de totes dues coses. És inevitable preguntar-se per qui va acabar treballant Redondo, si pel seu assessorat o bé per alimentar la seva pròpia fama personal a expenses de la confiança que li havien dipositat. Potser aquest va acabar essent el motiu de la seva expulsió de La Moncloa, per més que repetís diverses vegades, sense gaire credibilitat, que va marxar-ne per pròpia voluntat. De fet, qui dosifica la informació que arriba al líder pot acabar convertint-se, segons la seva pròpia conveniència, en el seu principal desinformador o, fins i tot, intoxicador. Tal decepció no ens hauria de sorprendre: al cap i a la fi, no fa pas gaire, un nano anomenat Pequeño Nicolás va ensarronar uns quants incauts només conreant-se una reputació d’homenot important. Si va colar és perquè és perfectament creïble que un penques desvergonyit, sense mèrits que li siguin atribuïbles, arribi amb facilitat a les més altes esferes.