Ara també som classistes
Ho vaig veure clar un dia fent cua a l’entrada del cinema. Darrere meu hi havia dues dones i vaig sentir la seva conversa.
–M’han dit que la teva filla té nòvio...
–Sí! Però no és pas negre. És metge.
Recordo que El Gran Wyoming va evidenciar el classisme en una gravació amb càmera oculta en una terminal d’aeroport. Va contractar un actor de raça negra que, vestit informalment (texans, samarreta, vambes i motxilla), demanava ajuda. Li podien deixar el telèfon mòbil? Havia perdut el seu i necessitava contactar amb la seva família. La majoria d’interpel·lats no el deixava ni acostar-se. Se’l treien de sobre de males maneres. En la segona part del reportatge el mateix actor anava vestit amb l’uniforme de capità de vol. Utilitzava exactament les mateixes paraules per adreçar-se a la gent i demanar ajuda. Tothom li va deixar el mòbil. Tothom. No només això, estaven agraïts de poder ser útils a una persona amb autoritat. Em sap greu dir-vos que el classisme és més subtil que el racisme i que, probablement per aquest motiu, no desapareixerà. Aspirem a estar al costat dels guanyadors, dels que han assolit l’èxit, dels afortunats perquè tenen diners o perquè són feliços o aparenten ser-ho. Ningú vol que la misèria l’esquitxi. Ens apartem de qui viu en la pobresa, en la misèria, de qui lluita per trobar un lloc a casa nostra. Evitem relacionar-nos amb qui no té papers. Desviem la mirada davant les persones que fan cua al banc dels aliments. Estem disposats a pagar una quota de tant en tant a una ONG, però no som capaços d’entrar a la casa més humil del nostre poble. La pobresa és un estigma i en fugim.
Per a qui necessiti una mica d’esperança en la generositat de les persones us explicaré dues coses. Primera: de totes les persones a qui es va adreçar l’actor vestit de viatger, hi va haver una jove que li va deixar el mòbil amb un somriure. Segona: al meu poble hi viu en Josep Riera, un home que ha rebut la medalla del Montgrí per haver empadronat fins a quaranta immigrants a casa seva. Els acull, els ensenya català i no n’espera res a canvi. No tots tenim la valentia de fer com en Josep Riera però, tu li hauries deixat el mòbil?
