Keep calm
‘In vino veritas’
L’1 d’octubre: els d’Òmnium Pla de l’Estany van organitzar –amb una eficàcia envejable– una caminada cultural que passava per cinc escenaris diferents a Banyoles, i a cada escenari algú havia de llegir o explicar quelcom relacionat amb els drets humans. Així mateix, un ponent va fer un discurs improvisat sobre la societat actual; un altre, un recital de dos poemes en occità que recalcaven la crueltat de la repressió lingüística... Al quart escenari, l’artista barcelonina Montserrat Anguiano, en començar a llegir sis poemes antiracistes, va ser interrompuda a l’acte per una parella d’uns 50 anys asseguda en un banc proper: “Negra fastigosa!” “No volem aquesta negra aquí!” En ser increpada, la parella va dir que eren sensesostre i que la culpa n’era dels negres: “Som catalans, nosaltres!” (A Londres havia conviscut en un barri força negre amb gent blanca que vivia en condicions pitjors que aquests catalans, però ens va mancar prou imaginació per inventar una fantasia tan increïble). Els vaig recordar que la Montserrat també era catalana, per negra que fos, i que ni ella ni un sol negre més era responsable de la situació d’ells (l’addicció a l’alcohol –segons se’m va informar després– potser sí). Res: la Montserrat tornava a recitar versos antiracistes i ells, a xisclar més insults racistes, d’una lletjor insuperable. Al final, els espectadors banyolins –enfurismats i xocats– vam ovacionar la Montserrat amb un entusiasme considerable. A l’últim escenari, la poeta Susanna Rafart li va dedicar un poema. Però res va poder esborrar el fet que havíem testimoniat un incident en què un sentiment de pertinença a Catalunya –semblant al de gairebé tots els presents– s’havia metamorfosat en un racisme tan imbècil com malèfic: un monstre, pel que es veu, que encara cueja a casa nostra, ni que sigui poc sovint i a base de la ingerència de quantitats considerables de destil·lats.