Juvé o l’esperit inesgotable

Vaig conèixer la Teresa Juvé la primavera del 2018, quan vaig anar a casa seva, a Esclanyà (Begur), per fer-li una entrevista. Ella tenia llavors 97 anys i, malgrat que no hi anava amb cap idea preconcebuda i ja m’havia informat sobre el seu tarannà, no m’esperava trobar, la veritat sigui dita, una persona de la seva edat tan vital, i amb el cap i les idees tan clares. A mesura que parlava amb ella m’adonava que aquella no seria una entrevista qualsevol a una persona d’edat avançada, és a dir, un seguit de batalletes amb pinzellades de nostàlgia.

Vam parlar d’on venia, és clar, i de tot el que va viure (exili amb només quinze anys, els mals temps de la II Guerra Mundial, el seu pas com a agent d’enllaç per la Resistència Francesa durant l’ocupació nazi, la seva història amb Josep Pallach, la represa de la vida a Catalunya després de la dictadura...), però la Teresa (pedagoga i escriptora) estava molt interessada també a expressar les seves idees sobre la llengua, el sistema educatiu i la situació política actual, que troba buida de continguts i de valors. “L’individu ha deixat de ser un individu; segueix una via, però no sap ni quin pensament té”, em deia la Teresa, tota afligida, convençuda que cal recuperar les idees de la socialdemocràcia pura de Pallach.

Des del seu despatx, envoltada de cultura i records familiars, a tan sols uns metres del cementiri on hi ha enterrat el seu estimat Josep Pallach (1920-1977), la Teresa produeix i produeix literatura, sense parar. Novel·les tan acurades com les de la sèrie del portantveus Jaume Plagumà (segle XVI), que han tardat molt a veure la llum, fan que alguns experts la comparin amb escriptors de la talla d’Agatha Christie o Umberto Eco; i la tenim aquí.

Ara, aprofitant la celebració de l’Any Teresa Juvé, l’Editorial Meteora (que ha apostat fort per ella) ha publicat dues de les seves últimes novel·les, El degollador de Vallvidrera i La ruta de la mort, ambdues de la sèrie del portantveus Jaume Plagumà.

La celebració de l’Any Juvé i la represa en la publicació de les seves obres són, en certa manera, una reparació del temps perdut al llarg de totes les dècades en què les seves obres van romandre en un calaix. Una figura així no podia continuar a l’ombra per més temps; no era just.