Costi el que costi

Fa cinc anys, la Unió Europea (UE) va posar en mans d’Erdogan el control de la seva frontera sud-oriental perquè retingués els refugiats de Síria i l’Afganistan a canvi d’una assignació econòmica. El mateix esquema es va repetir després a Líbia. Els cossos de seguretat libis són entrenats i finançats per la UE per fer tornar les pasteres a territori magribí, on els immigrants són internats en centres de detenció sota condicions d’extrema crueltat. El crit d’alerta d’aquests immigrants, amplificat per l’ONU, queda silenciat. Europa, però, hauria de tenir present que la inestabilitat política i la violència, unides a una demografia explosiva i a les dramàtiques conseqüències del canvi climàtic, continuaran empenyent els joves africans cap a les seves costes. Costi el que costi.