El sentit de la hispanitat

La celebració del Dia de la Hispanitat arriba aquest any després del duel dialèctic sostingut des de fa setmanes entre veus del continent americà, com ara la del president de Mèxic, Manuel López Obrador, que reclamen un gest de disculpa o descàrrec de les autoritats espanyoles pels crims i abusos comesos durant els segles de la colonització, i les que, des d’Espanya, menystenen aquesta posició, enaltint l’obra espanyola a “les Amèriques”. Més enllà de les raons històriques, polítiques i culturals que motiven i justifiquen l’elecció d’aquesta data com la festa nacional d’Espanya i la seva celebració, no hi ha cap motiu que impedeixi a l’Estat espanyol, des de l’òptica del segle XXI, reconèixer els excessos comesos durant la conquesta i els segles de colonització d’Hispanoamèrica i els seus efectes calamitosos en termes humanitaris, culturals i socials. És el que d’alguna manera i amb més o menys intensitat han fet altres potències colonials com ara França o el Regne Unit, o el que ha fet Alemanya respecte a l’immens dany infligit pel seu estat durant l’etapa de dominació nazi.

Espanya sempre ha glorificat la seva aportació cultural i lingüística i ha apel·lat a l’agermanament que aquest factor comú genera en el món hispanoamericà, però en la mesura que les antigues colònies han adquirit major perspectiva temporal i han fet una revisió crítica de la història oficial escrita per i des de la metròpoli, els discursos d’agermanament s’han transformat ràpidament en lamentables al·legats d’orgull supremacista i de negacionisme històric. Ho hem vist en els discursos pronunciats les últimes setmanes per líders polítics de la dreta i l’extrema dreta espanyola com ara Casado, Abascal, Aznar o Díaz Ayuso, però també en els silencis de gran part del centreesquerra. La reflexió que Espanya com a nació encara té pendent de fer és quin sentit té avui la hispanitat quan arreu del continent americà les estàtues de Colom, dels conqueridors i esclavistes ja no són motiu d’homenatge, sinó d’oblit.