Angoixats

Després de mesos de morts, con­fi­na­ments i altres res­tric­ci­ons de la vida social, s’han reco­ne­gut final­ment els efec­tes de la pandèmia sobre la salut men­tal de la població mun­dial. El 2020 els casos de depressió i ansi­e­tat van aug­men­tar glo­bal­ment més d’una quarta part, segons un recent estudi de la revista mèdica The Lan­cet, que situa entre els més dam­ni­fi­cats les dones i els joves. El que pot­ser no és tan cone­gut és l’impacte que està cre­ant també, sobre­tot entre aquest últim col·lec­tiu, la crisi climàtica. Un altre estudi –aquest diri­git per la Uni­ver­si­tat de Bath i finançat per l’orga­nit­zació Avaaz– revela sen­ti­ments de molta o d’extrema pre­o­cu­pació pel futur entre els joves i com aquesta angoixa afecta el seu dia a dia. La majo­ria pensa, sen­zi­lla­ment, que la huma­ni­tat està con­dem­nada. Tot i que de motius per al der­ro­tisme no els en fal­ten, és ater­ri­dor com­pro­var com la des­es­pe­rança va calant entre les gene­ra­ci­ons que hau­ran d’aga­far el relleu i afron­tar l’emergència climàtica. Per això és neces­sari, des de baix, con­ti­nuar pres­si­o­nant i pres­si­o­nant els que tenen el poder de rever­tir el canvi encara que la tasca, com a soci­e­tat glo­bal, ens des­bordi. Viure blo­que­jats pen­sant que, fem el que fem, el nos­tre destí està sen­ten­ciat no pot ser una opció, no ens la podem per­me­tre.