Els noms de la judicatura

Fa poques setmanes, els vots dels partits independentistes i els de l’executiu espanyol van tombar la ja sabuda proposta del PP de modificar l’elecció del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), sobre la base d’un eslògan populista i fals: que els polítics no “taquin” l’elecció de la cúpula judicial. Pablo Casado va obrir-se ahir a una negociació dels càrrecs caducats i deslegitimats dels tribunals Constitucional i de Comptes, en un gest que torna a tenir molt de “blanquejador” en situar el límit en el CGPJ. De tota manera, mentre PSOE i PP es limitin als intercanvi de noms, l’Estat espanyol continuarà estant mancat d’un poder judicial modern, plenament democràtic i al servei de la ciutadania.

La falta d’independència de l’alta magistratura no és, sols, atribuïble al sistema d’elecció, sinó a una tradició secular que la vincula a les ideologies més conservadores, expressades en les associacions professionals majoritàries. La reforma de la justícia és imprescindible, però ha de ser integral, amb l’objectiu de deixar de ser una mera eina de les elits. La transició va mig professionalitzar un altre dels pilars del vell règim, l’exèrcit, però les togues continuen intactes. Una situació gens homologable a les democràcies consolidades. Una cúpula d’altíssims sous: el del president del Constitucional ho és, de molt, més que el de Sánchez. Una cúpula que no es rebel·la per les penúries de recursos del sistema, que vulneren el dret dels ciutadans, però sí que fa d’altaveu ideològic. Quan cal, reprimeix al servei de determinats interessos. També són els seus.