Amortitzats (i 2)

Des de feia anys els polítics parlaven tot sovint d’unes estructures d’estat i semblava que algú hi devia fer alguna cosa. Doncs, no. La gent estava disposada a tot; però, sense cap estructura, quin territori volien controlar, per exemple? L’organització ciutadana va fer possible un 1-O, que els governants només havien de permetre, donar-li el toc oficial i una protecció que va fer curt, perquè els altres venien amb els arguments dels conquistadores. A partir de la repressió dels energúmens tot va anar marxa enrere i va romandre en l’àmbit simbòlic. La paradoxa és que el preu pagat per tenir responsabilitats polítiques o socials ha estat –i és encara– molt alt, per bé que qui tenia la iniciativa i els arrossegava era la gent; per contra, per als més de tres mil represaliats que no tenien cap responsabilitat política, la repressió persisteix, sense el ressò mediàtic dels famosos. Quan els dies d’Urquinaona i del Tsunami la gent responia, els polítics s’espantaven encara més! Ells demanen amnistia i creuen que ja han complert.

És clar que la gent de l’1-O està dolguda i emprenyada! Tothom comprèn les circumstàncies personals i familiars dels presos i exiliats. El problema és que tot allò que podien fer, ells i els seus successors, dins del país –a fora és una altra història– ja ho han fet; el resultat és evident. No cal esperar-ne gran cosa més en la direcció de la independència; sigui per por a la repressió o per interès a aprofitar l’avinentesa, ja els va bé la situació actual, encara que sigui molt pitjor que abans. Tothom sap quin és l’únic camí per poder viure millor, des de tots els punts de vista, en aquest país; els personalismes passaran a la història, però només uns nous líders seran capaços de reprendre el rumb amb garanties. Cal assumir-ho i estar amatents... com sempre.