Els tresors de Franco

Els països democràtics res­pec­ten el secret pro­fes­si­o­nal dels peri­o­dis­tes; és a dir, el dret que tenen de no reve­lar les seves fonts. De fet, molts codis deon­tològics, com ara el del Col·legi de Peri­o­dis­tes de Cata­lu­nya, diuen que és més que un dret: és una obli­gació; els peri­o­dis­tes han de pro­te­gir les seves fonts quan sigui neces­sari. Però sem­pre hi ha algú que fa la justícia pel seu compte i, a l’Estat espa­nyol, encara que sem­bli una para­doxa, sovint ho fan els matei­xos jut­ges quan tenen al davant drets fona­men­tals que xoquen amb la seva ide­o­lo­gia.

Aquesta set­mana una jut­gessa de Madrid ha recla­mat a Eldi­a­rio.es que reveli qui els va donar infor­mació sobre la for­tuna que la família Franco té al Pazo de Meirás. Aquest mitjà va publi­car un inven­tari dels 700 tre­sors que hi ama­guen, i per poder-se ven­jar del tècnic del Depar­ta­ment de Patri­moni espa­nyol que, segon ells, va fil­trar la infor­mació, els Franco van pre­sen­tar una que­re­lla per un delicte de reve­lació de secrets. La fis­ca­lia ha dema­nat que s’arxivi el cas, però la jut­gessa obliga Eldi­a­rio.es a iden­ti­fi­car la font.

Obli­gar un peri­o­dista a reve­lar les fonts és un atemp­tat con­tra la lli­ber­tat de premsa, un dret fona­men­tal de qual­se­vol soci­e­tat democràtica. I si un jutge ho exi­geix ha de ser per evi­tar un mal major, no per saciar la ira de la família Franco, en litigi per les pro­pi­e­tats del Pazo de Meirás. Per mol­tes lleis que s’apro­vin de memòria històrica –o democràtica, com diu el PSOE– serà molt difícil que canviï el xip aquesta justícia espa­nyola nostàlgica que no té cap pro­blema a tre­pit­jar drets fona­men­tals per pro­te­gir els tre­sors espo­li­ats de Franco.