Els tresors de Franco

Els països democràtics respecten el secret professional dels periodistes; és a dir, el dret que tenen de no revelar les seves fonts. De fet, molts codis deontològics, com ara el del Col·legi de Periodistes de Catalunya, diuen que és més que un dret: és una obligació; els periodistes han de protegir les seves fonts quan sigui necessari. Però sempre hi ha algú que fa la justícia pel seu compte i, a l’Estat espanyol, encara que sembli una paradoxa, sovint ho fan els mateixos jutges quan tenen al davant drets fonamentals que xoquen amb la seva ideologia.

Aquesta setmana una jutgessa de Madrid ha reclamat a Eldiario.es que reveli qui els va donar informació sobre la fortuna que la família Franco té al Pazo de Meirás. Aquest mitjà va publicar un inventari dels 700 tresors que hi amaguen, i per poder-se venjar del tècnic del Departament de Patrimoni espanyol que, segon ells, va filtrar la informació, els Franco van presentar una querella per un delicte de revelació de secrets. La fiscalia ha demanat que s’arxivi el cas, però la jutgessa obliga Eldiario.es a identificar la font.

Obligar un periodista a revelar les fonts és un atemptat contra la llibertat de premsa, un dret fonamental de qualsevol societat democràtica. I si un jutge ho exigeix ha de ser per evitar un mal major, no per saciar la ira de la família Franco, en litigi per les propietats del Pazo de Meirás. Per moltes lleis que s’aprovin de memòria històrica –o democràtica, com diu el PSOE– serà molt difícil que canviï el xip aquesta justícia espanyola nostàlgica que no té cap problema a trepitjar drets fonamentals per protegir els tresors espoliats de Franco.