Aquella Girona en Fires
Recordo els versos de Josep M. de Sagarra a Girona a la tardor: “Sota del pont camina l’aigua trista, / és l’aigua de la pluja de Tots Sants, / el cel és malva i rosa i ametista, / hi ha un or de fulles pels camins forans [...].”
Pluja i boira arreu. La ciutat jeia sola, amagada, se la veia lassada, grisa. Els plàtans es dessagnaven fulla per fulla. Havia arribat el temps de les fredes soledats i dels silencis buits. 29 d’octubre: Sant Narcís. L’Onyar, sense el vals rítmic de les gavines, seguia lentament el seu camí. El cel era dens. Semblava que, en aixecar el braç, haguéssim de rascar el seu plom amb l’ungla. La boira embolcallava les coses i les persones i la ciutat ocultava púdica les seves belleses antigues.
Recordo encara ara, dels meus temps d’estudiant, les passejades amunt i avall de la Rambla, rere les noies en flor.
La llegenda més cèlebre de Girona era la de les mosques de sant Narcís. El setembre del 1286, quan l’exèrcit del rei de França va assetjar la ciutat, els forasters, en entrar, van ser atacats per un eixam de mosques gegants, que sortien del cos de sant Narcís i mataven els invasors. Salvador Dalí, inspirat, ho va exposar en alguns dels seus quadres.
Vigília de Fires! Alts i superbs, la catedral i Sant Feliu llançaven a l’aire el seu pregó de festes, fulgors nous en la pedra vella. Les llums dels ponts pampalluguejaven sobre el riu, una avinguda d’arcs triomfals en la serenitat de la nit. La gent caminava, parlava, reia...
La vigília de Fires és per evocar, per deixar volar la imaginació, cavall desbocat. Parlem i somiem alhora, tots plegats.
Després, passaran les Fires i tot anirà llanguint a poc a poc. L’hivern estrenyerà les seves urpes sobre la ciutat i la vida tornarà a imposar-se, freda, monòtona. Allà, al racó dels records, una nova baula per afegir a la llarga cadena.
La nit estén la seva capa fosca damunt l’antiga ciutat. Els llums de la Rambla sembla que brillin amb més força avui. El riu flueix més alegre, els carrers semblen més acollidors. Al cel, plata i plom en fantàstic aliatge, il·lusions i desenganys, alegries i tristors. I la pedra vella amb fulgors nous.
