Els grisos maten un treballador

Si tenim algun dret en l’àmbit laboral –i el tenim–, el devem en gran part al moviment obrer que es mobilitzà en temps de forta repressió. Demà, 18 d’octubre, es compleixen 50 anys de la vaga i ocupació de Seat, l’empresa model del règim –aleshores ja en fase desarrollista– que s’acabaria convertint en un dels símbols de la lluita contra el franquisme, al qual la ciutadania anava perdent la por. Recordem-ho: el maig del 1971 les Comissions Obreres havien guanyat les eleccions a jurats i enllaços del sindicat vertical i van reclamar una negociació col·lectiva que fou rebuda amb l’acomiadament dels seus representants. Després de mesos de protestes infructuoses –cal tenir present el sistema jeràrquic i militaritzat que imperava als tallers de la Zona Franca, amb comandaments procedents de l’exèrcit–, aquell 18 d’octubre els delegats represaliats van aconseguir entrar d’amagat a la fàbrica, es va aturar la producció i 6.000 treballadors reunits en assemblea van intentar de nou una negociació. Aquesta vegada la resposta la van donar els grisos (policia armada), la social (policia política secreta, comissari Genuino Navales, torturador en cap) i la Guàrdia Civil amb les seves furgonetes, cavalls i bales que van provocar molts detinguts i ferits, a més de l’assassinat del soldador Antonio Ruiz Villalba. Es pagava un preu molt alt per anar derrotant la dictadura a la feina i al carrer, mentre el Generalísimo començava a morir al llit i matant. En quantes poblacions hi ha un carrer, una plaça, un passeig, una placa dedicats al moviment obrer? És ben significatiu!