Targeta lila

A casa m’han mostrat la targeta lila més vegades de les que me n’he sentit mereixedor. Cada vegada m’hi miro més per no caure en tics sexistes, homòfobs o racistes en el llenguatge, o en l’actitud davant les coses, però he de reconèixer que no me n’acabo de sortir. Les meves filles m’amonesten i m’il·lustren en una matèria en la qual els homes de la meva generació, i penso també que moltes dones, tenim molt per aprendre. A mi em treu de polleguera que diguin les hores segons la lectura digital: les onze trenta i no dos quarts de dotze. A elles, que els contesti: “No em vingueu amb mariconades”, quan es queixen que falla el wifi. Targeta lila. I a dues targetes, expulsió. Ho he comentat amb parelles amigues i he constatat que no estic sol. També he constatat que ens costa escoltar els fills. La primera reacció és de rebuig. Què en saben, de la vida? Pensem que estem anant d’un extrem a l’altre, que se l’agafen amb paper de fumar –ep, targeta lila!–, però un mínim exercici d’empatia i d’observació de la realitat ens porta –a mi em porta– no solament a acceptar les amonestacions, sinó a aplaudir aquesta militància bel·ligerant en la igualtat de gènere. És necessària. Cada agressió, cada insult, cada menyspreu ens ho mostra. És indispensable perquè avui, en ple segle XXI, encara hem de viure episodis propis de l’edat mitjana. De la Inquisició. Dos exemples. Un: a una jugadora d’hoquei li diagnostiquen –sí, diagnostiquen– “conducta homosexual d’alt risc” en una revisió mèdica. I dos: una jutgessa de Castelló de la Plana ha acceptat una mesura cautelar demanada per la fundació ultra Abogados Cristianos perquè es retirin de les prestatgeries d’onze instituts públics d’aquesta ciutat, i d’un centre de menors, trenta-un llibres escrits amb perspectiva feminista i LGTBI. Increïble, però cert. Enfront de la censura i la ignorància, no targeta lila, targeta vermella!