la crònica
Impúdic Barceló
Hi ha artistes que no volen tenir badocs quan treballen. Els entenc. La creació –plàstica, vull dir– és una mena de part que demana intimitat. L'artista sol preferir que el seu patiment, els seus dubtes, els seus errors, les seves vacil·lacions, els moments d'eufòria i de desengany quedin velats darrere l'obra definitiva. Si de cas, i no pas sempre, pot mostrar els intents previs, els esbossos, els treballs preparatoris; però potser aquest aspecte, que podríem considerar didàctic, ens ha vingut dels museus o dels galeristes. Però cadascú és com és. Ara mateix recordo l'espectacle impressionant del pintor Niebla, amb els seus extraordinaris murals duts a terme al carrer, concebuts per ser pintats davant la mirada atònita del vianant. Obres d'art que creixen públicament, transformant-se, autocreant-se, obrint-se com un jardí vivent.
En pocs dies he pogut seguir –convertides en documentals– les evolucions de Joan Miró pintant al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona o dirigint la confecció d'un tapís (filmacions de Pere Portabella, que podeu admirar a la Fontana d'Or), i la sorprenent escenificació del duríssim treball de Miquel Barceló, encarat a un mur de fang que es va transformant, com si fos viu, com si creixés i desenvolupés en un diàleg constant –ballet insòlit– al Caixafòrum de Barcelona. No és gens fàcil de decidir si el que veieu és pintura, escultura, cinema, dansa, cuina o ciències naturals.
De Barceló, el polèmic autor de la cúpula del Palau de les Nacions i de la capella de la catedral de Palma –per recordar només dues actuacions prou mediàtiques–, s'ofereixen a Barcelona dues exposicions de visita obligada, complementàries: la del Centre d'Art Santa Mònica, a la Rambla, que aplega obres de la primera època (1973-1982), i la del Caixafòrum, al peu de Montjuïc (1983- 2009). Un panorama complet que permet seguir l'evolució de l'artista de Felanitx com difícilment es podrà tornar a tenir a l'abast. Em permeto recomanar-ne una visita pausada i sense presses. Me'n guardaria pla bé de fer cap valoració crítica de l'obra exposada. Ho deixo a mans dels crítics i els entesos. En tot cas, és una oportunitat. Obres d'èpoques molt llunyanes, a la Rambla, i obres seleccionades per Catherine Lampert, que el mateix autor reconeix haver oblidat, a Montjuïc. No hi trobareu les cúpules ni els altars, però entrareu directament en l'univers sorprenent, caòtic, dramàtic, potser histèric, que Miquel Barceló ensenya impúdicament però també amb humilitat al públic català.
Us sentireu provocats. L'autor confessa: “M'inspiren les cagarades dels meus ases mallorquins: amb aquestes he modelat les figures d'Anselm Turmeda, Ramon Llull i Joanot Martorell, els tres meus referents”. Ja m'enteneu.
