Tornar a cantar Brassens

Demà fa cent anys del naixement, a Seta, de Georges Brassens, un cantautor i poeta (el millor del segle XX a França, deia Gabriel García Márquez) de qui més d’un centenar d’escoles franceses porten el seu nom i que, a Catalunya, on va ser adaptat, primer per Espinàs i després per Pi de la Serra o Serrat, va tenir una gran influència en el naixement de la Nova Cançó. Tot i els esforços, per exemple, d’Eva Dénia o, sobretot, Miquel Pujadó, impera, però, la sensació que les cançons de Brassens, humanistes i punxants, no són, a diferència de França, prou conegudes entre les generacions més joves. Mishima el va honorar amb ‘No existeix l’amor feliç’. Molts altres grups, però, de ben segur en traurien suc si a l’Oncle Georges, el tinguessin a l’abast.