Aniversari d'un Estatut que ha mort

Avui fa quatre anys de l'entrada en vigor de l'Estatut que es va donar el poble de Catalunya l'any 2006. Quatre anys que han estat d'una intensitat política altíssima i que han tingut un final lamentable i ben conegut per tothom. Perquè la retallada perpetrada pel Tribunal Constitucional, si bé no ha suprimit la llei marc catalana, sí que n'ha fulminat l'esperit amb què va ser concebuda. L'Estatut de Catalunya del 2006 va ser un intent de posar al dia les relacions entre la nació catalana i l'Estat espanyol des d'una voluntat d'entesa, d'integració a un projecte comú que fes possible la convivència entre les diferents realitats espanyoles sense perdre la personalitat col·lectiva d'un país, Catalunya, que reafirma dia a dia la seva voluntat de continuar-ho sent.

El procés estatutari va haver de vèncer les reticències d'una Espanya amb tendència malaltissa als plantejaments nacionalment unitaris i monolítics, i, d'altra banda, l'oposició d'un sobiranisme creixent que ja porta anys advertint que aquesta incomprensió espanyola no té cap solució si no és la submissió catalana als interessos nacionalistes espanyols. El temps ha donat la raó als que es malfiaven del pacte amb Espanya. I els l'ha donada no pas per la falta de compromís dels partits catalans i de la ciutadania, que majoritàriament van donar suport a l'Estatut, sinó per la contumàcia amb què el poder polític i mediàtic de Madrid, sense excepcions, s'ha resistit a una relació amb Catalunya que permetés acordar les aspiracions legítimes com a país i la pertinença a un Estat plurinacional.

El fracàs de l'Estatut ha estat, per damunt de tot, un fracàs d'Espanya. Un fracàs de l'Espanya de la convivència entre pobles i del respecte a la diversitat cultural, lingüística i política. Ara Catalunya ja sap que no hi ha cap més alternativa a la situació actual. I sabent això ha de decidir si vol continuar lligada a un projecte fracassat en el qual no encaixa o bé apostar per l'horitzó del projecte propi.