Un deute de lectura

El llibre que més he estimat de petita el vaig llegir a l’hospital, mentre em recuperava d’una operació de carnots. Es deia Achouna, el pequeño esquimal, i me’l va portar la mare pensant que em faria companyia, encara que el vaig rebre sense il·lusió. Hi havia fotografies en blanc i negre en lloc de dibuixos, i no narrava cap història, sinó com era la vida d’una família al Gran Nord del Canadà, envoltada de neu tot l’any i en pelegrinatge permanent per buscar foques per caçar. Em feia tant de mal la gola, que vaig passar les pàgines amb la mateixa aprensió amb què hauria fullejat el prospecte d’un antibiòtic, però ha estat l’única de les meves primeres lectures que m’he emportat a totes les cases on he viscut. Si dic que és el llibre que he estimat més no és, doncs, perquè el relacioni amb un moment en què vaig ser feliç, sinó perquè va comparèixer en absència de qualsevol possibilitat de ser-ho. És un deute que vaig contreure amb el petit Achouna, com l’hauria contret amb un amic de qui, desagraïda, hagués desdenyat la companyia. Des de llavors, sento debilitat pels contes infantils, com si hagués de recuperar aquell goig que un dia vaig perdre. El busco encara en llibres com El bosc, de Sophia de Mello Breyner, perquè hi trobo frases trasbalsadores com ara aquesta: “Aquell hivern, quan havia estudiat molt, la Isabel se n’anava al jardí, omplia el cistell de violetes i camèlies i portava el nan cap a casa amagat entre les flors”, i confio que el buscaran també tots els infants de sis anys, a través de la campanya Tria un llibre, perquè cap mal record els robi de grans ni un sol dia de lectura.