Perdre el temps

A finals d’octu­bre i a finals de març fem els can­vis d’hora. Per tant, aquest diu­menge que ve tocarà fer el canvi a l’horari d’hivern. És a dir, des­fer allò que vam fer ara fa més de mig any, l’últim cap de set­mana de març. No sé a vostès, però a mi això que es faci fosc tan aviat no m’ha aca­bat mai de fer el pes. Amb el pas dels anys i després d’anar can­vi­ant d’horari –ara al d’estiu ara al d’hivern–, encara és l’hora que hagi de conèixer a algú a qui li agradi aquest avançament d’una hora, de dues a tres de la mati­nada, i per­dre una hora de llum del sol. I això que la Unió Euro­pea ja hi ha inver­tit hores amb la volun­tat de posar fi als can­vis d’hora. En aquest sen­tit, s’havia fixat en prin­cipi l’objec­tiu de posar punt final a aquest cos­tum l’any 2019. Es van ado­nar, però, que el pla era massa ambiciós i es va pro­po­sar que l’últim any amb canvi d’hora fos pre­ci­sa­ment el 2021. No obs­tant això, la irrupció de la pandèmia, la falta de con­sens sobre com posar fi a una pràctica tan con­so­li­dada i la incer­tesa sobre amb quin horari es que­da­ria cada país pre­sa­gien que els can­vis d’hora estan lluny d’aca­bar-se. Mal­grat tot, trobo que ara seria una bona opor­tu­ni­tat per fer efec­tiu aquest objec­tiu. Ara que tot­hom ha expe­ri­men­tat que amb els con­fi­na­ments del 2020 hem per­dut un any, que ens han pres 365 dies amb el temps que això sig­ni­fica. Ara seria el moment de posar els rellot­ges a to i dei­xar de mare­jar les bus­ques. Perquè, a mi ja em per­do­na­ran, però sem­pre he tin­gut la sen­sació que ni estalvi energètic –i ara menys amb els preus de la llum i del gas–, ni millo­res per a la salut, perquè sí que s’ha demos­trat que, gene­ral­ment, hi ha més depres­si­ons i abal­ti­ment en la població els mesos d’hivern amb tan poca llum del sol. No els sem­bla que ja ens han pres prou el pèl tots aquests anys? Em fa l’efecte que amb aquest debat de can­viar o no l’hora el que ha pas­sat és que tots ple­gats hi hem per­dut el temps.