Els sona la història?

Si jo fos un dels més de 4.000 independentistes represaliats dels últims quatre anys, o la mare o la parella o la veïna d’un d’aquests, estic convençuda que ara posaria a parir tots aquells que van ignorar la nostra causa però que ara es troben igual d’enfangats. O als que hi aniran aterrant, perquè en vindran més. A alguns, sobretot als que estan en la primera línia de la política o dels moviments socials, ja els vam advertir sense descans que demà els podia tocar a ells, que el que estava passant a Catalunya era un avís per a navegants, però probablement no ens van fer ni cas. Per aquest motiu puc arribar a entendre que molts catalans, sobretot els que han patit la injustícia en primera persona, no vulguin saber res d’aquells que no han donat la cara per ells. Però també crec que és un bon moment per preguntar-nos, arran del cas de la suspensió del diputat de Podem Alberto Rodríguez, si algun cop no ens ha passat a tots allò de triar la passivitat, de no reaccionar, fins que la desgràcia no ens ha esquinçat les pròpies carns. Aquests últims anys, per exemple, no fem cap lleig a les mostres de suport arribades des del País Basc, quan una gran majoria dels catalans ens vam posar de perfil –soc la primera que m’autoinculpo– davant les atrocitats que allà es cometien. Segurament aquella gent ens va advertir en més d’una ocasió que demà, ara ja avui, ens podia tocar, als catalans. Però com de lluny ens quedava tot. I fins i tot m’atreviria a dir que compràvem el relat que alguns els interessava vendre’ns malgrat que ara ens estripem les vestidures. Els sona la història?