Chacón, teatre bo al TNC

No sé si tan com aquell de què es queixava Mourinho, però la representació de Maria Àngels Chacón dilluns al TNC va ser teatre del bo, teatre clàssic del bo. Teatre clàssic, sí, perquè torna i torna i torna cada temporada. Temporada d’eleccions que arriba (els nassos ben dotats ja ensumen municipals), obra de reconstrucció del centre sobiranista (unionisme emmascarat) que es reposa. A la producció, a la realització i a la direcció, sempre hi ha els mateixos, que, això sí, fan grans esforços amb les adaptacions, les escenografies i els vestuaris. Els actors també són sempre els mateixos. Intercanvien papers i representen la mateixa obra. Busquen, segons diuen, “l’encant de la centralitat”, aquell paper transversal que va fer Convergència o, si voleu, Convergència i Unió, i que va resultar tan massís (electoralment parlant) per molts anys. Però quan arriben a les urnes els foten tals mastegots que els castells de foc perden la coloraina i les traques peten menys que les innocents cebetes de la mainada les nits de revetlla. Tornaran a provar-ho. Els interessos que defensen són molt potents, i ara l’objectiu és més clar que mai. S’ha d’aigualir com sigui l’independentisme perquè encara no fan prou amb l’aigua que ja han posat al vi Junts, ERC i la CUP. Necessiten trobar una xarnera en l’aritmètica parlamentària que permeti fórmules de govern amb coalicions que ja no siguin independentistes de fets ni de paraules.