Congrés continuista

En el darrer congrés del PSOE celebrat també a València, on pocs dies abans l’havia celebrat el PP, el secretari general Pedro Sánchez va fer ostentació de tenir sota control el socialisme espanyol, com també el conflicte entre Catalunya i Espanya, davant del qui fou durant més de dues dècades l’indiscutible líder del PSOE, Felipe González, amb qui manté grans diferències conceptuals i no pels seus tripijocs, que en altres indrets l’haurien defenestrat.

Certament Pedro Sánchez és molt diferent del Felipe González involucrat amb els GAL i en el cop d’estat del 23-F del 1981. Tot i així, tant ell com qualsevol líder espanyol del PP o el PSOE continuen exhibint una gran demagògia, per assolir la presidència del gobierno de España que els garanteix a perpetuïtat una sucosa, però també vergonyosa, jubilació. Ser president, però, no els garanteix el control de l’Estat i els seus poders fàctics, que a priori estan en mans, entre altres, de la cúpula dels jutges, però no com correspon a un estat democràtic, car a l’Espanya postfranquista la independència de l’executiu la conceben a la manera de l’antic règim, i els seus òrgans estan dirigits per magistrats o magistrades de formació ultraconservadora, la majoria amb els càrrecs caducats, però que continuen judicant el que és legal i el que no ho és, segons els criteris de quan assoliren la carrera judicial.

Una anòmala qüestió, que hauria de ser modificada per qualsevol polític democràtic, tant o més que deixar anar promeses, que posteriorment no es compleixen. Defensar la Constitució, el règim del 78, la monarquia i la sagrada unidad de España, obviant que aquesta està constituïda no només per la Castella imperial sinó per altres nacions com Catalunya, Euskadi, Galícia i fins i tot Andalusia, amb cultures i costums notablement diferents de la castellana, és sinònim de no entendre què és la democràcia, en confondre-la amb l’espanyolisme del règim del 78.

És cert que Sánchez ha reconegut que existeix un conflicte polític entre Espanya i Catalunya, acceptant allò que ell anomena taula de diàleg, lluny del que hauria de ser: de negociació! És força evident, però, que aquest reconeixement és més de cara a les seves bases, i a la Unió Europea, que una altra cosa. El seu tarannà i la concepció sovint amb tics autoritaris, com la manera de resoldre la discutida ampliació de l’aeroport del Prat, mostren fefaentment la seva poca o nul·la fiabilitat en resoldre l’esmentat conflicte o qualsevol altra qüestió per la via de la negociació. En la hipotètica ampliació del Prat, va deixar que Aena fes la seva proposta innegociable, del tot contrària a la salvaguarda del medi ambient, de les polítiques de la Unió Europea i del govern de la Generalitat, amb la qual cosa expressava la manca de voluntat política d’assolir acords consensuats.

Centrant-me en la controvertida taula de diàleg, tinc els mateixos dubtes que qualsevol independentista d’ERC, de JxCat i de la CUP, ja que la “voluntat” del president Sánchez, que d’entrada exclou l’amnistia total per a totes i tots els independentistes perseguits i el dret a l’autodeterminació, no només és del tot impròpia per a qualsevol demòcrata de bé, sinó que manifesta diàfanament la nul·la voluntat de deixar de perseguir els que defensem la independència de Catalunya i de voler resoldre un conflicte que té els seus orígens el 1714, quan les tropes del Borbó Felip V ens envaïren i conqueriren, i aniquilaren la nostra llengua, cultura i costums. Crec que no faig volar coloms si afirmo que l’actual aspiració d’esdevenir una república independent ja no té marxa enrere, tot i que el camí serà llarg i feixuc i que caldran fets que explicitin la nostra voluntat de ser una nació independent, així com moltes més victòries electorals que superin, si pot ser, el 60% dels vots. En qualsevol cas, també caldrà que resti diàfanament ben clar que estem a favor del diàleg i la negociació, i cal de manera especial que aquesta nostra tossudesa democràtica obligui Espanya a acceptar que els catalans volem decidir el nostre futur per mitjà del tan desitjat referèndum.