Zoo, somnis i llibres

Vuit del vespre i el Zoo de Barcelona es comença a buidar de gent. El públic se’n va, els cuidadors abandonen les instal·lacions, el silenci es torna greu i els animals són tancats dins de les seves gàbies. Enrere queden les “instantànies de felicitat” que s’han viscut durant tot el dia. Nens cridant, gent fent-se selfies, fotografies que es penjaran a Instagram, somriures i més somriures d’artifici. Hi ha un zoo de dia i un zoo de nit, ens fa reflexionar l’escriptor Alejandro Palomas en el seu nou llibre Un país amb el teu nom, editat per Columna. Un zoo de dia ple de nens, cridòria, retalls d’alegria i un zoo de nit on els animals són reclosos dins les seves gàbies fins que es fa de dia i comença a despuntar el sol.

Palomas, que es mostra obertament en contra dels zoos, ha fet una novel·la preciosa on ens presenta dos personatges que viuen en un poblet abandonat i que acabaran compartint un somni. El Jon és veterinari i cuidador d’elefants del zoo, mentre que l’Edith s’ha quedat vídua i viu amb els seus onze gats i el desig d’anar-se’n a viure a un bosc. Més enllà d’aquests personatges l’escriptor també ens presenta el cas de la Susi, una elefanta real del Zoo de Barcelona, que fa tres anys que hauria d’haver estat traslladada a un santuari del sud de França però que per raons burocràtiques no s’ha mogut del seu lloc. “Si cal m’encadenaré al Zoo per salvar l’elefanta Susi”, assegura Palomas en una entrevista.

‘Un país amb el teu nom’ és una novel·la que parla sobre l’amistat, l’amor, la llibertat, la persecució dels somnis. Perquè més enllà d’aquests temes també ens fa reflexionar –i molt– sobre el mal tracte als animals a què estem avesats sense ni tan sols adonar-nos-en.

És el Zoo un bon lloc per tenir els nostres animals? Si els espectacles amb animals als circs s’han abolit, si a Catalunya ja no fem curses de braus..., per què donem per bo un zoo que implica centenars d’animals que viuen en captivitat i que es passen els dies esllanguint-se? Cops, crits, espais tancats i insalubres. Aquest és un bon lloc per als animals? O encara més: voldríem aquest lloc, aquest mateix lloc, per a nosaltres?

“La Susi continua negant-se a menjar quan soc jo qui li dona el menjar”, diu el Jon. “És clar, és que està trista”, li contesta la Suzume, una nena gairebé màgica que apareix al llibre. I és que gràcies a aquesta elefanta, un dels símbols del llibre, l’autor ens fa reflexionar sobre la situació dels animals que viuen en captivitat i que han hagut de renunciar a una vida digna. Un poblet abandonat, dos personatges atípics i plens de matisos, un bosc, un somni (o dos), una nena que passa les hores mortes al Zoo i la mirada buida de l’elefanta Susi són els ingredients que Palomas ha utilitzat per a teixir aquesta història i sacsejar-nos amb una de tantes preguntes: tractem bé els animals? Els tractem amb prou respecte?

Acabo la lectura del llibre i torno un dia al Zoo amb el cor encongit i les paraules del Jon ressonant-me a les temples. Visito els goril·les que claven cops al vidre tot queixant-se, la pitó que dorm tranquil·lament al terrari, l’os que s’alça i es mira el públic en un gest desafiant..., fins que arribo on és la Susi i la contemplo des d’un nou angle de visió; l’angle que m’ofereix la novel·la. M’imagino el Jon i l’Edith visitant el zoo de nit, elucubrant un pla, disposats a saltar-se com sigui les normes... Em pregunto què n’haurem de fer, de tots aquests animals, i si al nostre segle té sentit tenir un zoo que comença a ser del tot anacrònic. La resposta és no. La resposta la sabem tots nosaltres. Una altra fotografia, va!, crida una mare exultant. L’elefanta alça el cap i ens regala a tots una mirada que cou, i xiscla i sagna. Als seus ulls hi veig restes de Jon, paraules de l’Edith, el somni de viure en un bosc, el seu bosc, un gran bosc..., restes i restes de somnis.