Apartar la mirada

Fa més de vint anys vaig ser testimoni involuntària d’una escena de violència de gènere al carrer. Un concepte –el de la violència contra les dones– que per aquell temps no estava estès ni tampoc era comprès per bona part de la societat, per a la qual la submissió de les dones era normal i quasi tradicional. En aquella escena, un noi jove escridassava a la cara una noia encara més jove. Ella, encongida, intentava protegir-se també d’un puny alçat que l’amenaçava. La meva primera reacció va ser parar-me i cridar al noi: “Què coi fas?” Ell, perdonavides, se’m va encarar, però el més colpidor va ser l’actitud d’ella, demanant-me sisplau que marxés. Era evident que no estava bé. Tenia una mirada de resignació, com si allò formés part de la seva quotidianitat. Són d’aquelles imatges que no s’obliden i que tots hem viscut, més d’una vegada. Què vaig fer jo? Marxar. Com la majoria. Marxem o apartem la mirada. Un sistema d’autoprotecció per no sentir-nos culpables. Defugim la realitat, però el cert és que la immensa majoria de casos de morts de dones per violència de gènere tenen antecedents coneguts, per serveis socials, per familiars, amics o veïns. Com en el cas de la mare de Ripoll que va morir a mans del seu fill. Tenim mitjans, però som incapaços de posar-hi fre. Un fracàs absolut.