Ziga-zagues de l’eòlica a Catalunya

Fa uns dies es van conèixer els detalls d’una nova modificació del marc normatiu que regula la implantació de l’energia eòlica a Catalunya. Es tracta d’un nou canvi de rumb de la planificació de les energies renovables, que de fet modifica una normativa molt recent, el Decret llei 16/2019 del novembre del 2019.

El Decret presentat, que haurà de ser aprovat pel Parlament les properes setmanes, té com a objectiu (cito literalment) ’posar les bases d’un model energètic propi, distribuït, democràtic i participat i amb cohesió social’. Es busca facilitar la pràctica de l’autoconsum, mitjançant el foment de l’energia fotovoltaica a les cobertes dels edificis, es prioritzen les instal·lacions de petita o mitjana dimensió, i es busca l’acord dels territoris d’ubicació dels nous projectes.

Tot plegat sembla més que raonable. Particularment indispensable és l’acceptació dels territoris d’implantació de parcs eòlics. Uns territoris que no van estar consultats en el passat, i que un bon dia es van trobar amb els projectes ja enllestits a punt de construir-se, i no van poder fer cap esmena. Com a terraltina que sóc, conec de primera mà la visió que es té de l’energia eòlica ’fora dels despatxos’. Raons no en falten. Segons EolicCat (associació del sector empresarial eòlic de Catalunya), actualment a la Terra Alta hi ha ubicats 148 molins amb una potència instal·lada de 327,9 MW. Aquestes xifres representen el 18% dels molins de Catalunya i el 26% de potència eòlica. En contrast, la comarca ocupa el 2,3% del territori català i té només el 0,15% de la població de Catalunya.

Dit això, les directius energètiques de la Unió Europea estableixen com a objectiu pel 2050 que un 100% d’energia ha de provenir de fonts renovables. Com a fita intermèdia, l’any 2030 aquest percentatge s’ha fixat en el 50%. Hores d’ara estem molt lluny d’aquests valors i, segons l’Institut Català de l’Energia, el 2020 la producció d’energies renovables no va arribar ni al 20% (concretament el 19,8%).

Uns objectius tan ambiciosos no es poden assolir amb una normativa canviant, que dibuixa ziga-zagues i que no permet definir un mitjà-llarg termini de forma nítida. Les inversions energètiques tenen un període de maduració més o menys llarg, i el que es decideix avui tindrà efectes en uns anys vista. En contrast, el marc regulador sembla respondre a raons conjunturals, curt-placistes, poc efectives, i poc sòlides que, malgrat perseguir uns fins que poden ser defensables, difícilment poden ser compatibles amb l’objectiu ’suprem’ que té el sistema energètic avui dia i que ve traçat per la transició energètica europea. A Catalunya cal un Pacte d’Estat de l’Energia, que compti amb la implicació i l’aprovació dels agents (ciutadans, promotors, institucions), que dibuixi una trajectòria clara per a la implantació d’energia renovable i que aporti una capacitat productiva suficient per a garantir el subministrament. Només així es podrà aconseguir un ’model energètic propi’, ’democràtic’, ’participat’ i ’amb cohesió social’.