Uns llencen, altres recullen

Els governs del món, quasi tots, diuen que es posen de veritat les piles per afrontar l’emergència climàtica (ja era una emergència fa dècades, tot i que ara ho disfressin d’actualitat). La Terra es queixa i calen accions contundents per aturar (perquè revertir serà quasi impossible) la pèrdua de recursos i hàbitats fins ara molt necessaris. Si tenen un bon pla, que vagin fent, a veure què en surt.

A petita escala, arreu proliferen les accions d’entitats i col·lectius que organitzen jornades de recollida de brossa i de residus diversos, llençats sense miraments per inconscients convençuts que ningú els ha de dir com han de fer les coses; una mena d’acte de rebel·lia sense sentit o simplement un desvergonyiment incívic davant de tot el que els envolta. Quins cervellets!

Més enllà de les recollides puntuals, hi ha una iniciativa, Jo camino, jo recullo, sorgida de la inquietud de dues palafrugellenques, l’Eva Buenaventura i la Sandra Bisbe, que es podria convertir en una petita solució a gran escala, si hi ha prou parròquia per tirar-la endavant. Elles caminen, amb una bossa en una mà i unes pinces per recollir deixalles a l’altra, i van fent. I si veuen algun residu de grans dimensions, ho comuniquen a les autoritats corresponents (hi ha nombrosos punts en boscos, rieres i rierols que, malauradament, s’han convertit en improvisats abocadors de mobles i electrodomèstics, cosa que tampoc s’entén, perquè costa el mateix descarregar allà que en una deixalleria, no?).

Algú dirà que no és agradable fer d’escombriaire i potser se li hauria de recordar que cada dia hi ha persones que tenen com a feina recollir la brossa dels seus contenidors, perquè no hagin de tenir-la a casa. Que fa una certa ràbia haver de recollir el que els indesitjables llencen? Sí, és clar, però amb la ràbia no anem enlloc. Per desgràcia, algú ho ha de fer, i els serveis de neteja no donen l’abast amb tant d’incivisme. Una de dues: o els governs augmenten, i molt, el nombre d’efectius de neteja (que seria el que caldria) o fan falta iniciatives ciutadanes per suplir la mancança de braços. En un món ideal, tothom seria conscient que no s’han de llençar coses, però ja sabem que no és així. Ara per ara, hi ha uns que llencen i altres que recullen sense que els caiguin els anells, i això els honora.