El voraviu
Deu indisciplinats i Ábalos
UP ha d’aguantar Vox cantant-li “«Sí se puede»” quan es nomena Arnaldo i Espejel
No puc estar-me de recordar una vegada més el final d’Els judicis de Nuremberg (1961), de Stanley Kramer. Burt Lancaster (Ernst Janning), un jutge alemany que ha estat condemnat a cadena perpètua, fa cridar Spencer Tracy (Dan Haywood), el jutge que presidia el tribunal que l’ha condemnat i que el visita a la presó abans de tornar als Estats Units. Diu Janning: “La raó per la qual li vaig demanar que vingués... aquella pobra gent..., aquells milions de persones..., mai vaig suposar que s’arribaria a això... M’ha de creure... Vostè m’ha de creure.” Just abans de girar cua, Haywood se’l mira i contesta sec, molt sec: “Es va arribar a això la primera vegada que vostè va condemnar un home sabent que era innocent.” En política s’arriba a això cada vegada que un electe atrapat per la roda del partit vota contra tot allò que sempre havia dit que defensaria. Ahir, en el nomenament de jutges pactat pel PSOE i el PP, deu diputats varen desobeir i es varen indisciplinar, encara que la desobediència no té cap efecte pràctic perquè sobren vots. L’exministre Ábalos, l’onzè, no compta perquè es va afanyar a dir que s’havia equivocat. Quin seria el títol? “Deu indisciplinats” o “Només deu indisciplinats”. On som, nois i noies del govern més progressista de la història? Com podeu votar jutges i jutgesses amb l’historial d’Enrique Arnaldo i Concepción Espejel? Què us rebull quan Vox se’n fot de vosaltres i us criden “Sí que es pot”?
